Els sorprenents resultats de les primeres eleccions generals de l’estiu del 1977 havien quedat sense aclarir. Al nostre país, l’endemà dels comicis, el matí del 16 de juny, vaig assistir a una convocatòria a la seu de Las Provincias, en què actuava d’amfitriona María Consuelo Reina, a la qual acudírem la gran majoria de les candidatures, entre elles la del PSOE representada per Josep Lluís Albinyana, primer de la llista per València, qui tenia el carnet del partit des de feia tan sols uns mesos. Com si fora un miracle, les candidatures socialdemòcrates havien obtingut el suport majoritari del poble valencià, tot i que les previsions no havien anat en tal sentit. Doncs, ara, podem saber com fou possible eixe “sorprenent” sorpasso.
En sabem prou més, ja que d’això en parla un llibre recentment publicat. El cas és que abans de la mort del dictador, la socialdemocràcia alemanya va encetar una ajuda decisiva per ressuscitar un partit aferrat al passat amb minsa presència a l’interior, com era el PSOE. D’aquest tema se n’ocupa el llibre El amigo alemán, del professor Antonio Muñoz Sánchez, en una reedició que amplia l’original. El llibre ens ofereix moltes dades i proves irrefutables de l’ajuda i intervenció de la social democràcia alemanya, sense la qual la Transició i la situació posterior no serien les mateixes. L’autor ens facilita molts detalls dels arxius de destacats dirigents del partit socialdemòcrata alemany, del seu govern, de l’ambaixada i de la Fundació Ebert, que va ser l’entitat que canalitzà les grans aportacions econòmiques i les mediacions davant les autoritats franquistes.
Arran de la petició d’entrada de l’Espanya franquista al Mercat Comú Europeu (la CEU), els socialdemòcrates europeus van observar els canvis que s’anaven operant, malgrat el manteniment d’una dictadura. Això els va fer revisar la postura d’aïllament que s’havia practicat a Europa, apostant per afavorir l’evolució del Règim i pressionar en tal direcció. Així, segons el llibre esmentat, “Brandt demanà als seus companys una aproximació desapassionada a Espanya a la realitat espanyola que permetés que l’esquerra alemanya trobés formes d’ajuda perquè es consolidaren els canvis positius que ja estaven en marxa”.
En uns primers anys, 1964 i 1965, l’ajuda es traduí en promocionar una coordinadora socialista formada per grups de l’interior. Per tant, sense el PSOE, que restava a l’exili aïllat, afegint la proposta de l’Aliança Sindical Obrera (ASO). Així, quan aquest projecte feu fallida, l’SPD continuà ajudant el grup madrileny de Tierno Galvan, i a partir del congrés de Suresnes, el 1974, que provocà la substitució de la direcció de la direcció del PSOE pel grup liderat per Felipe González i Alfonso Guerra, la socialdemocràcia alemanya optà decididament per la resurrecció de les sigles històriques renovades amb una ajuda més àmplia i continuada.
El professor Muñoz conclou: “Des dels primers contactes amb la direcció de l’SPD, el flamant líder del PSOE, Felipe González, deixa meridianament clar que ell i els seus companys rebutjaven l’estratègia de confrontació promoguda pels comunistes i consideraven el trencament democràtic com una entelèquia i una estratègia perillosa. L’única esperança de canvi pacífic a Espanya era la que encarnaven els reformistes i el futur rei. Sols ells podien desmuntar les estructures dictatorials sense el perill que l’exercit intervingués. El PSOE veia, a més, que el PCE era el seu principal rival durant la Transició”. A les pàgines d’El amigo alemán es donen les dades de les grans aportacions econòmiques fetes mitjançant la Fundació Ebert, que possibilitaren el 1982 crear per tot l’Estat seus del partit, assessories laborals, finançant el personal alliberat, viatges i cursos de formació, entre altres.
Tanmateix, en moments concrets, el mateix govern alemany i els seus cancellers Brandt i Schmidt gestionaren, pressionant sovint els franquistes, algunes mesures reformadores i un tracte de certa tolerància envers el nou socialisme. En aquest marc, igualment, es va donar suport també a la resurrecció de la UGT, diferenciada de Comissions Obreres.
Així, conclou el professor Muñoz: “El treball desenvolupat per la Fundació Ebert, en col·laboració amb el PSOE des de mitjan 1977, va anar just en la direcció marcada per Felipe González, i, sens dubte, contribuí a la desmitologització del partit”.
El miracle del qual vos parlava al principi d’aquesta ressenya, com podeu veure, va ser resultat en part per l’aposta de l’SPD de ressuscitar l’opció del PSOE.
