Fruit d’anys de polítiques adreçades a les elits, a l’explotació dels països del “tercer món”, a fer d’occident un sistema hiperinflacionista en consum de recursos i benestar, i convertir la democràcia en una burocràcia que ofega la vida dels ciutadans, hem anat covant el germen d’una nova forma de fer política, i que volem apartar del nostre pensament amb una manotada dient que són feixistes, populistes i extremistes de dretes. No parem atenció al seu discurs, el menystenim, mentre milers i milers de persones el van comprant, construint una societat amb dues voreres, com més va més irreconciliables.
Ara, a França, l’esquerra coherent (més o menys) de la França insubmisa (FI), demana eleccions davant l’esperpent de l’actual president Macron, i ho fa, ben segur, amb l’assumpció de la victòria de l’extrema dreta de Marine Le Pen. A l’estat espanyol, Podemos, que seria el més semblant a la FI, està del tot disposada a fer caure el govern “més progressista del món”, o almenys això vol fer veure. I segur que també són conscients que el més probable és que governe l’extrema dreta també a Espanya.
Totes dues forces polítiques han assumit que és del tot irremeiable que l’extrema dreta assumisca el poder, i sembla que ho vulguen, “si ha de ser, com més prompte millor”.
I crec que no van errats, davant unes opcions polítiques que no tenen més horitzó ni programa que el de dir que no governen les dretes, potser ha arribat l’hora d’assumir que cal que governen, sobretot perquè la gent senta el que significa estar sota la dominació de la incompetència (Mazón i la gestió de la gota freda), la mala fe (Moreno Bonilla i l’afer de la prevenció del càncer), la desídia (Mañuecos i els incendis a Castella aquest estiu) i el menyspreu de qualsevol valor humà i humanitari (Ayuso i tota la seua política). I tota aquesta desfeta real derivada de la negligent gestió de les coses del dia a dia dels “populars”, tret d’Ayuso, cau a la cistella de Vox. I no ens ha d’estranyar que a hores d’ara sols dos punts separen el PP de Vox (CIS octubre 2025).
Però com en una partida d’escacs, cal preveure els moviments futurs, i en això la història ens marca el camí: ultranacionalisme que cerque un enemic a batre, sia l’emigrant o un país veí, per a tancar files i garantir l’ordre imposat pels nous feixismes, un ordre que serà caòtic, inoperant i ineficaç, tal com va ser el règim feixista espanyol, o el règim nazi alemany (veure: Behemoth, The structure and practice of national socialisme, 1933-1944). Cal que recordem que els règims antidemocràtics són absolutament ineficients i necessiten l’enemic exterior per unir voluntats i mantenir-se en el poder.
Toca, doncs, preparar-nos per al dia de després, per al dia en què quede en evidència la degradació social que suposa el govern de les dretes, i cal fer-ho des d’ara mateix. Al País Valencià tenim una experiència clara del govern extremista de Mazón, però tret d’honroses excepcions, la societat valenciana no està sabent reaccionar, i aixecar alternatives viables. I si no hem estat capaços de combatre un govern criminal com el de Mazón, amb 229 morts i una gestió que tots consideren negligent. Com combatrem un govern espanyol si no ens posem ja des d’ara a preparar la resposta? I cal que tinguem ben present que estem on estem pel seguidisme que s’ha fet del PSOE, un partit que tot traint la seua pròpia història és el principal garant del manteniment del poder de les elits econòmiques i culturals d’Espanya, que no li tremola el pols si ha de votar amb l’extrema dreta per mantenir els valors culturals espanyols, com acaba de fer amb la votació de la ILP per eliminar la tauromàquia, o com manté una postura immoral en el tema de l’habitatge, mentre la llei mordassa segueix plenament vigent.
I són aquestes renúncies les que traslladen al cos social, que hauria de ser capdavanter en les lluites per la llibertat i la solidaritat, la inutilitat de la política actual, i en conseqüència ja tenim el primer pas necessari per a la construcció d’un sistema populista, que és el descrèdit de la política.
Caldrà parar atenció als esdeveniments a França, on la V República sorgida de la constitució del 1958 està en una crisi de dimensions inabastables ara com ara, però on alguns dels elements que van actuar a la República de Weimar abans de l’ascens del nazisme són presents, com ara la burocratització inútil de la vida social, la polarització ideològica, la creixent sensació de frustració envers la pèrdua de poder econòmic, i la vivència de ser substituïts per una població que no reconeixen com a nacional. Allò que passe a França, pot ser que marque el camí a la resta de democràcies europees.
