Fa unes setmanes ja vaig escriure sobre els Estats Units i les particularitats del nacionalisme espanyol i hauré de fer-ho una altra vegada per a la primera columna del 2026. Realment l’acció militar contra Veneçuela desenvolupada per l’exèrcit nord-americà i les reaccions suscitades donarien per a més d’una columna, però em detindré hui en algun aspecte que em sembla especialment destacable, especialment posant-lo en perspectiva històrica.
La doctrina Monroe va ser enunciada pel president dels Estats Units James Monroe a principis del segle XIX. Potser no tenia exactament el significat que va tindre després perquè en aquell moment els Estats Units eren un país recentment independitzat que ni tan sols havia consolidat del tot les seues fronteres ni el control efectiu del territori. Podia llegir-se en clau emancipatòria en un moment en el qual les potències hegemòniques eren europees, i fins i tot una tan afeblida com el vell imperi espanyol encara no havia sigut derrotada a Ayacucho.
Es pot dir que el sentit netament imperialista de la doctrina s’aniria esmolant entre finals del segle XIX i principis del segle XX, durant les presidències de William McKinley i de Theodore Rosevelt, amb la intervenció en la guerra de la independència de Cuba i Puerto Rico que va suposar el sotmetiment colonial de les dues grans Antilles, la independència formal de Panamà de Colòmbia en unes condicions semblants i la proclamació posterior del dret d’intervenció als països llatinoamericans. A partir d’eixe moment les intervencions violentes dels Estats Units de manera directa o indirecta, mitjançant elits econòmiques i/o militars cooptades, els atacs de l’àguila al còndor, per dir-ho de manera emblemàtica, són innumerables. Que li ho pregunten a Augusto César Sandino, de Nicaragua, assassinat el 1934, a Jacobo Arbenz, derrocat per un colp d’estat organitzat per la CIA el 1954 a Guatemala, o a Salvador Allende, mort en un colp d’estat també organitzat per la CIA el 1973 a Xile (recomane molt revisitar la pel·lícula Missing, dirigida per Constantin Costa Gavras en 1982), i només pose tres exemples reeixits. Podria afegir com a altres fites destacades la massacre de la vaga dels treballadors de la United Fruit Company a Colòmbia del 1928, que van representar Enrique Buenaventura i el Teatre Experimental de Cali en la seua obra Soldados de 1968 i que també apareix ficcionalitzada i traslladada a Macondo en Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez en 1967, o la massacre del Diumenge de Rams contra independentistes de Puerto Rico en la ciutat de Ponce en 1937.
I podria seguir i seguir. L’imperialisme dels Estats Units abans, durant i després de la guerra freda ha sigut fred i sanguinari i quan ha invocat principis, que no ha sigut sempre, ho ha fet com a coartada dels seus interessos geopolítics i de la voluntat de dominació de tot l’hemisferi. La doctrina Monroe queda redefinida aleshores com Amèrica, tota, per als americans, dit en anglés, és a dir, ells.
Té certa gràcia, doncs, que una de les primeres fites d’esta activitat imperialista fora la intervenció en la guerra de la independència de Cuba, anomenada en la història dels Estats Units Spanish-American War. De fet, una part del trauma històric que va suposar la derrota, almenys pel que fa a les elits espanyoles, tenia a veure amb la desconeixença de l’enemic al qual s’estaven enfrontant, amb l’arrogància que s’havia mostrat en el moment de rebre la declaració de guerra, i la manifesta desigualtat de mitjans entre els respectius exèrcits. És molt il·lustratiu llegir la premsa espanyola dels mesos anteriors a la derrota definitiva per copsar el to, el triomfalisme, la retòrica dels cadells del lleó espanyols enfrontats a salsitxers i coses semblants, i l’estupor posterior.
El que vull dir és que una part important del dolor d’Espanya i tota la coneguda retòrica no tenia tant a veure amb el fet d’haver perdut les darreres colònies, que també, sinó amb haver sigut derrotats amb facilitat per un país percebut com a jove i damunt, per cert, protestant i farcit de maçons, de negres i de jueus, cosa que resultava especialment frustrant per als conservadors i reaccionaris. Els Estats Units estan en l’origen de la crisi del nacionalisme espanyol de principis del segle XX, són qui van infligir una de les ferides originals. I eixa ferida tenia a veure amb l’esclafit de la bombolla de la percepció de la pròpia importància, clar, però també amb l’expulsió efectiva i completa de qualsevol influència geopolítica real a Amèrica Llatina. Resulta divertit aquests dies repassar la pel·lícula Raza, de José Luis Sáez de Heredia (1941), guionitzada pel mateix Francisco Franco sota el pseudònim de Jaime de Andrade, que comença precisament amb la derrota davant dels Estats Units, i que situa en ella l’origen de la decadència. Allà es produeix la mort, heroica, com no podia ser d’altra manera, del patriarca dels Churruca, la família protagonista.
És de veres que probablement el gir copernicà de la posició dels Estats Units en l’imaginari de la dreta espanyola i del nacionalisme espanyol en general, del qual s’havia extirpat de manera cruenta la seua versió liberal a la Guerra Civil, es produeix arran dels Pactes de Madrid del 1953, de la visita d’Eisenhower i de la consolidació internacional definitiva de la dictadura de Franco. Ja no seran un país de maçons, jueus, negres i protestants, sinó el gran aliat, el gran protector, enfront del comunisme. La famosa fotografia de l’abraçada entre Franco i Eisenhower venia a representar gràficament no només el paral·lelisme entre els dos militars anticomunistes, sinó també una mena de reconciliació, de tancament de la ferida original, de resignació a la relació de forces nascuda de 1898 i d’assumpció gojosa de l’estima del nou amo, d’acceptació del poder del més fort, de llepada de botes al nou mascle alfa que, una vegada superada la humiliació original, fa sentir la subordinació com una manera de força, de poder delegat pel qui el té de veres, de poder encomanat en el fet de reconéixer-te com a subordinat, literalment i etimològica com a província de l’imperi. El qui els havia derrotat estrepitosament poc més de mig segle abans ara els admetia al seu servei. Honor.
És de veres també que el cinema de Hollywood, la Coca-Cola, Santa Claus, el Halloween i els McDonald’s farien la resta, però també hi ha d’això a França, per exemple, i la seua ultradreta ha mostrat estos dies una gran diferència respecte a l’espanyola en la reacció al nou atac imperialista dels Estats Units. Jo crec que la clau està ahí, en el trauma original, en l’amor per l’amo que se’ls va imposar per la força, en l’admiració per qui fa el que ells voldrien fer quan somnien amb Blas de Lezo, els Tercios de Flandes i Pizarro, per la sensació de poder vicari que els dona identificar-se amb qui els va sotmetre originalment i després els va restablir una part de la seua autoestima amb el gest magnànim de convertir-los en lacais.
Espanya, imperi menor, que només pot sotmetre ja els pobles interiors a les seues fronteres, arrogant i servil, amb deliris de grandesa i percepció que la seua importància resideix a sobreactuar l’adulació a l’amo vertader, té sense dubte un dels nacionalismes més patètics i ridículs del món. Estos dies hem pogut tornar a comprovar-ho amb escreix.
