Cada estiu quan la muntanya crema ens enrecordem d’eixos agricultors valencians que a força de posar pedra sobre pedra, abancalaren les muntanyes del nostre país per donar-li a menjar a les seues famílies i animals. Els recordem perquè ja no hi són i el foc ens fa vore el que la muntanya havia amagat posant pins i matolls on abans hi havia ramats, cultius i agricultors. Recordem amb enyorança eixa lluita titànica entre home i naturalesa, lamentem que ja no hi siga, perquè ara eixa lluita la perd l’home. Llavors, demanem des del sofà a través de la nostra finestreta virtual que es tornen a conrear eixos bancals abandonats per posar remei a futures catàstrofes. Això sí, sense cap intenció de tornar al poble i fer l’agricultor a l’antiga manera, això que ho faça un altre, o millor que algú faça una app que ho faça realitat.
Mentre passegem amb la bicicleta per on antigament passava una via de tren que ens portava de la ciutat de València a les comarques xurres, veiem com eixe camp que sempre estava conreat, alternant xufes, creïlles, cebes i carxofes, ara està abandonat. Envoltat de «malesa» en un marge hi trobem un cartell que posa «se vende», ja sabeu: dilo en castellano… L’agricultor ja és major i no té forces; els fills no tenen temps, treballen a la ciutat. Pensen que millor treballar en alguna cosa més còmoda i segura a la ciutat que treballar la terra. Sense voler, assistim al viatge que ha fet el primari cap al terciari. A l’espera d’un comprador, esperen la decisió de l’ajuntament de fer urbanitzable el terreny. Si al final es pot vendre per fer una finca, millor. Ja s’imaginen tancar un tracte que li done dos pisos en propietat per a llogar a estudiants, o millor encara, a turistes, que en À Punt no paren de dir que el turisme crea riquesa.
Torna a fer-se viral un vídeo d’un altre agricultor que crema els seus tarongers perquè el preu de la taronja està per terra i perd diners. Eixa globalització contra la qual es manifestaven aquells jovenets als 90 ha permés que puguem comprar taronges de l’altra punta del món en qualsevol moment de l’any i més barates que les d’ací. Ara, les que nosaltres enviàvem a l’altra punta del món ja no són competitives com les que arriben d’altres llocs. Curiós! La globalització que abans ens permetia guanyar diners ara ens fa perdre diners. Ningú recorda quan ens aprofitàvem que els alemanys i els anglesos ens compraren les taronges d’ací en lloc de les taronges sicilianes i calabreses. Al final, el capitalisme funciona així, perquè un negoci funcione en un lloc no ho ha de fer en un altre. El truc? Ser sempre qui fa negoci, és a dir, el distribuïdor. Durant uns dies, tots plorarem per les nostres finestretes virtuals, pels «pobres» agricultors valencians i ningú se’n recordarà d’aquells jovenets a Gènova rebent hòsties per no voler eixa globalització que ara acaba amb la nostra citricultura.
El viatge de la mort, tantes vegades anunciada, de l’agricultura al nostre país ha anat de l’interior a la costa. I de la costa anirà a un altre lloc, just quan pensàvem que la nostra agricultura i citricultura eren immortals. Se’ns oblida que igual que molts agricultors abandonaren un mas a l’Alt Millars per baixar a la Plana a collir taronges, altres, més espavilats i amb més diners, marxaren a Andalusia i al Marroc a produir les maduixes, l’arròs i les taronges que ara ens fan la competència. Abans, la majoria d’agricultors treballaven per menjar. De fet, en els pobles, ara mig despoblats, si es treballava tant era per subsistència no per fer-se rics, això ja ho eren i ho són els propietaris de les grans masies. Els agricultors de l’interior que van sobreviure a eixa fase, eren ja víctimes del capitalisme i al voltant d’ells es movia tota una indústria associada de fer diners amb ells, però sense ells. Els llauradors i ramaders que quedaran d’esta enèsima crisi seran directament empreses de producció agrícola amb tendència a la concentració de terres per associar-se després als grans supermercats i distribuïdors. Ja no es produeix el menjar per alimentar-nos, es produeix per especular i fer negoci.
Eixa imatge de l’agricultor amb gorra de la caixa rural, camiseta de quadros oberta fins al melic, arrugues, barba d’uns dies, celles poblades i espardenyes de careta, l’hem idealitzada massa. De fet, hem idealitzat un agricultor que ja no existeix i que volem associar amb una mena de resistència agrària que tampoc existeix. Arribats a este punt, els gurus de la viralitat virtual, ens ofereixen debats estèrils per a la fi perpetuar el sistema de producció insostenible capitalista agrari. Tenim al «pobre» agricultor idealitzat, que en realitat té un cortijo a Ciudad Real, que acusa de matar l’agricultura a l’ecologista d’oficina amb samarreta de Greenpeace, que no té ni idea d’agricultura i d’ecologia diria que tampoc. No es vol debatre sobre el model actual d’agricultura, es volen guanyar diners fent viral l’enfrontament virulent d’eixos dos perfils falsos. Però no patiu! El sistema ens dona productes «alternatius» en els quals creure per ajudar a eixa «agricultura» idealitzada, salvar el planeta i calmar la nostra ecoansietat, això sí, sense fer caure el sistema, clar. Compra només productes amb el segell de la denominació d’origen! Compra productes amb l’etiqueta de producció ecològica! Compra productes de comerç just! Tot amb un «mòdic» sobrecost per omplir les butxaques de qui sempre acaba fent negoci, això sí amb la consciència tranquil·la o enganyada.
La societat idealitza l’agricultura sense tindre cap coneixement de com és esta. Es vol pensar que darrere d’un quilo de tomaques del «cárnicas roig» hi ha un home de 60 anys que cuida la seua horta a Almàssera, encara que en realitat hi ha un empresari d’Almeria o Múrcia que explota 20 subsaharians il·legals dins d’un hivernacle collint tomaques a 45 graus. Es vol pensar que la carn de vedella que mengem s’ha criat feliç en un prat del Penyagolosa, tot i que en realitat és la vedella d’una vaca que viu tancada amb 200 vaques més dins d’una granja intensiva que és inseminada periòdicament amb el semen d’un bou del Canadà. La gent és conscient de la quantitat de persones que hi som al món a alimentar? La gent és conscient que amb l’actual consum de carn no hi ha prats al món per criar vedelles en extensiu? I sobretot, la gent és conscient de la quantitat de carn, fruites i verdures que es destrueixen per la simple especulació de preus als mercats mundials d’aliments? Hem passat de ser alimentàriament independents a dependents d’altres i la dependència ens fa esclaus d’un sistema que és més que insostenible. El problema agrari és estructural i mentre es premie el benefici d’uns pocs i no la sostenibilitat de tots estarà condemnat. Però com fem sostenible un sistema que vol continuar fent més rics els rics aprofitant-se de la comoditat de la gent de les ciutats? D’això, ja en parlarem en una altra ocasió!
