El 29 d’abril Pedro Sánchez feu una declaració institucional on demanava que la majoria social es mobilitzés pel sentit comú. Aquell passatge del text em grinyolà i vaig obrir un clevill en la matèria dels meus articles per a entremetre una peça titulada «Mobilitzar-se pel sentit comú?». Comencí així un tema que reprenc hui, la modelació del sentit comú, que succeeix la sèrie sobre la naturalesa del diner. Un viatge que, possiblement, emplenarà un altre grapat de peces.
En aquell article ja discutí el significat del concepte sentit comú. Defengué deixar d’utilitzar-lo com (a) sinònim de raonabilitat, una facultat atribuïda a la generalitat de les persones, l’accepció que recullen els diccionaris. Contràriament, reivindique un significat que roman esmorteït, amagat, malgrat la seua rellevància en les anàlisis de molts fenòmens i esdeveniments humans. Un significat (b) que retrata el sentit comú com un dipòsit on les persones acumulem les creences, idees, experiències, costums i comportaments.
De gran ajuda en la vida quotidiana, el magatzem (b) del sentit comú ens proporciona una guió automàtic de resposta als inputs que ens arriben; també facilita els consensos entre qui comparteixen el seu contingut. Simultàniament, però, i estant al servei de la immediatesa i el pensament mecànic, el sentit comú és una col·lecció de pre-judicis que dificulta la reflexió i el lliurepensament, aplanant les possibilitats d’intervenció i modelació del seu contingut pels qui tenen la voluntat i els mitjans de fer-ho. I així acabava aquella primera peça.
Potser el significat (b) barrejat amb (a) explica que sovint algú diu: «el sentit comú és el menys comú dels sentits». El concepte raonabilitat exercida col·lectivament no necessita d’un sinònim que ens distraga, i en endavant solament usaré sentit comú amb el significat (b).
L’actitud científica treu el cap
Per definició, el sentit comú és quelcom compartit, però divers, i es configura en diferents col·lectius d’acord amb les seues vivències i experiències. Les religions ens valen com a exemple en tant que subministren continguts al magatzem del sentit comú dels fidels. Abans que l’actitud científica tragués el cap, les religions no solament introduïen un sentit a la vida i a la mort, i un sistema en les pautes de conducta, també pretenien explicar els fenòmens naturals. Mentre creiem, però que els desastres o benaurances, les plagues o les collites abundants, depenen de la voluntat dels déus, l’actitud científica és irrellevant. Solament cal acontentar-los per tal de tindre’ls a favor. Potser calen oracions, ofrenes, sacrificis, d’acord amb el guiatge dels experts, sacerdots o gurus. I si després de tot, les desgràcies continuen, potser és perquè no hem pregat amb suficient devoció, o perquè hi ha membres de la comunitat que desagraden els déus, i que cal purgar. Res que es puga contrastar ni sotmetre a procés de validació/falsació.
Solem situar a Grècia el naixement de l’actitud científica, l’escola jònica, costa turca del mar Egeu, segle VI aC. Allí començà a creure’s que els fenòmens naturals responen a lleis regulars que haurien de poder esclarir-se mitjançant la raó, tractant d’explicar el món sense fer intervindré els déus. Més de dos mil·lennis després, l’actitud científica continuava passant-ne de tots els colors enfront de les autoritats religioses, especialment quan les seues explicacions contradeien pilars fonamentals del dogma, com el de la ubicació de la Terra, immòbil, al centre de l’univers, al voltant de la qual gira el Sol. Galileo Galilei, que experimentà en carn pròpia la intransigència i severitat de l’Església, eixamplà l’escletxa de separació entre els assumptes de la fe i de la ciència en reivindicar la llibertat de filosofar i fer ciència sense que la fe s’immiscís.
Galileo es defén demanant que no s’interpreten literalment les escriptures, per exemple el text de Josué 10:12-13. Per poder acabar derrotant els amorreus Josué necessitava que s’allargués el dia, així que «… es va dirigir a Jehovà i va dir davant d’Israel: ‘Sol, queda’t quiet sobre Gabaón, i, Lluna, sobre la vall d’Aialón!’. Així que el Sol es va quedar quiet i la Lluna no es va moure fins que la nació va aconseguir venjar-se dels seus enemics». Home religiós i devot, opina que el freqüent ús de les paràboles en les escriptures estan al servei de fer els seus ensenyaments més comprensibles a l’home senzill i que les interpretacions literals que fan els teòlegs poden ser desencertades.
Reivindica que, a més de les escriptures, Déu ha proporcionat a l’home un altre llibre, el llibre de la naturalesa, per tal que l’estudiem i puguem aprendre’n d’ell. No hi ha contradicció entre ciència i religió perquè pertanyen a àrees diferents del coneixement i de l’experiència humana. La ciència i la fe es regeixen per marcs conceptuals diferents, de forma que és estèril tractar d’aplicar els conceptes i mètodes de la religió a la ciència i viceversa.
El judici del mono
La publicació de L’origen de les espècies de Darwin (en 1859) tocà un altre pilar sensible de les religions, el dels relats de la creació. En temps tan recents com 1925, es muntà un judici per debatre la idoneïtat de la Llei Butler de l’estat nord-americà de Tennessee, que prohibia (en els centres públics) «ensenyar qualsevol teoria que negue la història de la Creació Divina de l’home com ensenya la Bíblia». La Unió per les Llibertats Civils anuncià que buscava –i defendria– un mestre disposat a desafiar la llei Butler en els tribunals. Un grup de dirigents municipals de Dayton (Tennessee) creuen que un esdeveniment així seria una oportunitat per l’economia local i proposen a un mestre del poble que es preste a ser acusat (vegeu pàg. 2 de l’enllaç anterior).
L’episodi donà lloc a una obra teatral estrenada en Broadway en 1955 i duta al cine en 1960, 1988 i 1999, amb el títol Inherit de wind (Heretar el vent). En aquest enllaç youtube es pot veure la versió de 1999, amb Jack Lemmon defenent la teoria evolucionista i George C. Scott acusant, Bíblia en mà. La manifestació de benvinguda al fiscal pot il·lustrar el sentit comú del poble.
Quan el defensor del mestre s’adona que el jutge no li deixa aportar testimonis científics a favor de la teoria de l’evolució, canvia d’estratègia i demana interrogar el fiscal com a versat en la Bíblia. El que pretén i aconsegueix és evidenciar, amb la participació d’un expert, les inconsistències que deriven de la interpretació literal de les escriptures, cosa que, probablement, hagués encantat Galileo, que tractà, en alguns dels seus textos, de convéncer els inquisidors del mateix, infructuosament.
