Com s’està fent públic i notori darrerament, a la Unió Europea hi ha moltes llengües minoritzades que —amb independència del nombre de parlants que tinguen— tenen un rol subordinat als seus propis territoris. En tots els casos, un altre idioma s’hi ha imposat i ha conquerit una posició de superioritat real, de manera que és perfectament possible viure al territori parlant només la llengua dominant, mentre que no es pot fer això mateix si només parles la llengua minoritzada.
Per a revertir eixes situacions hi ha múltiples accions que es poden dur a terme a molt diversos nivells. Reconeixements d’oficialitat en unes o altres institucions (com ara les corts espanyoles o el Parlament Europeu), campanyes de promoció, introducció als sistemes educatius i altres iniciatives, poden ser molt influents a l’hora de recuperar l’estatus de normalitat social que tota llengua necessita per a sobreviure. Sovint, les accions esmentades tenen un cost econòmic considerable i l’eficàcia que demostren és variable. Algunes poden significar punts d’inflexió en el procés de recobrar la normalitat i unes altres poden quedar-se en purs complements estètics.
En canvi, hi ha una acció sense cost en diners que té el màxim grau d’eficàcia, a condició que siga practicada per una majoria suficient: parlar la llengua. No hi ha dubte que parlar-la als fills (transmissió generacional) és imprescindible i que estudiar-la a l’escola hi pot ajudar molt. Ara bé, si allò que fem és ensenyar-los a subordinar el seu idioma a l’altre, haurem avançat ben poc. Si —com fan la majoria dels nostres representants polítics i institucionals— ens pleguem a la llengua dominant cada vegada que ens adrecem a un dels seus parlants, l’efecte sobre la nostra és letal. Ara que les identificacions subjectives sembla que són tan importants, qui voldrà identificar-se amb un idioma que sistemàticament et proporciona un estatus subaltern? Fins i tot quan la teua posició jeràrquica, per raons no lingüístiques, és superior, la submissió lingüística et porta a ser tu qui se subordine a l’altre.
Posem per cas un juí a València on el jutge és valencianoparlant i l’acusat és castellà. En quina llengua es desenvoluparà? No serà sa Senyoria qui mansament s’adaptarà a l’idioma de qui —en eixa situació particular— té un estatus clarament supeditat al seu? I si és al revés? Fins i tot si l’acusat és un alt càrrec polític, com fou el cas de l’anterior director general de política lingüística de la Generalitat Valenciana, no tindrà cap escrúpol per a sotmetre’s al castellà i demostrar —de passada— que totes les campanyes i discursos a favor del valencià no éren més que això: paraules buides sense cap traslació a la conducta real.
Fa poc, l’usuari de Twitter Sergi Barceló piulava, en referència a la manifestació de l’11 de setembre a Barcelona: “Si la meitat dels manifestants de hui mantingueren la llengua, molt probablement les coses ens anirien millor…”. Té molta raó. En general, som capaços d’accions molt abrandades i fins i tot de sacrificis importants en defensa de la llengua que considerem nostra. Per contra, l’acció clarament més efectiva, que és parlar-la cada dia, sembla que ens costa Déu i ajuda. I ens enganyem a nosaltres mateixos amb sopars de duro i arguments de tot-a-un-euro com ara que ho fem per educació, o que no és tan important en quina llengua parles a taxistes, botiguers, venedors, coneguts, saludats, etc. I tot això, per a justificar (sovint, davant de nosaltres mateixos) que continuem comportant-nos com a mers subalterns dels nostres conciutadans que opten pel castellà. “Nosaltres tenim la sort de saber dos idiomes i ells no”, ens repetim com a cotorres. Sí, a nosaltres ens han bilingüitzat i a ells no perquè, com que som uns cagacalces i els parlem en el seu idioma a la primera de canvi, fem el nostre radicalment innecessari, és a dir, inútil. I sabeu què passa amb les coses inútils? Que van al fem, que desapareixen.
Pot semblar que això que propose és molt difícil o que té un cost elevat. No és així. Qualsevol persona amb un domini elevat del castellà ens entén perfectament. Més encara, molts d’aquells a qui ens adrecem al llarg del dia, en establiments o superfícies comercials, per exemple, també són catalanoparlants i sovint ho manifesten si els en donem l’oportunitat. I si no sabem que ho són és perquè no fem ni tan sols l’intent de parlar-lo amb ells.
Quan explique això en públic, és freqüent que em retruquen amb situacions en què es fa realment difícil no expressar-se en castellà, com ara quan et para la Guàrdia Civil. Fem un esforç i pensem (amb un mínim d’honestedat) quin percentatge del total d’interaccions que mantenim al llarg d’un any correspon a situacions d’eixes característiques. La majoria de la gent amb qui parlem no va armada, no té la capacitat d’enviar-nos a presó o de posar-nos una multa i ni tan sols expressa hostilitat al nostre idioma. Per què ens hi subordinem automàticament? Com és que la mateixa gent que és capaç no ja d’anar a una manifestació, sinó de fer donacions econòmiques, d’expressar públicament el seu suport a l’oficialitat o al caràcter vehicular del seu idioma en l’ensenyament o fins i tot d’encadenar-se a un edifici públic, no pot simplement parlar en català a qui l’atén en una botiga o a qui pretén vendre-li algun article a domicili?
L’acció més decisiva que podem fer en favor de la llengua que parlem és exactament eixa: parlar-la per defecte cada vegada que entrem en contacte amb algú; fins i tot quan encara no sabem si està capacitat o no per a parlar-la. Si de veres no ens entén, ja ens ho farà saber i, llavors, ja decidirem com ens hi comuniquem. La major part de les vegades, això no passarà. L’altre ens atendrà, ens contestarà en una llengua o l’altra, en funció de les seues capacitats i tot continuarà amb la mateixa normalitat que quan optem per acatxar les orelles com un gos davant de l’amo i sotmetre’ns a la seua dominància lingüística. La diferència és important, no sols per a la supervivència de tota llengua actualment minoritzada, sinó també per a un saludable manteniment de la dignitat personal i col·lectiva.
