La tasca dels laboralistes durant el tardofranquisme presenta moments, diguem-ne, significatius, com ara el cas dels assassinats dels companys d’Atocha o els sonats processos. Però, junt amb tot això, hi ha una part molt ampla de feina, la del dia a dia, que va ser una eina al servei del nou moviment obrer nascut a partir dels anys seixanta. En eixa dècada, a tot l’Estat i al País Valencià també, surten els despatxos laboralistes, una circumstància que és el resultat bé d’iniciatives personals o bé de vinculació a opcions politicosocials.
El nou moviment obrer, que té com a punt de referència l’any 1962, amb motiu de les vagues dels miners a Astúries, necessitava ajuda jurídica per a actuar davant les Magistratures de Treball i per a elaborar propostes i reivindicacions, ja que el cos d’advocats dels sindicats franquistes no era de fiar, aleshores calien advocats de la classe obrera. Així, què féiem? Doncs a les vesprades calia obrir la “paraeta” i esperar, així com agafar el cotxe Seat i la màquina d’escriure portàtil, la famosa Olivetti “Lettera 32”, i anar als consultoris de diferents localitats, com era el nostre cas. A partir de les sis de la vesprada, la clientela venia amb problemes a resoldre: reclamar unes hores extra no retribuïdes, aconseguir que les treballadores dels magatzems de taronja foren donades d’alta en la Seguretat Social, el reconeixement del dret a pensió, fer front a acomiadaments i sancions, obtindre millores salarials, per esmentar alguns exemples. La màquina d’escriure era fonamental i la “Lettera 32” d’Olivetti va ser una eina més que útil, fins i tot, de vegades, per preparar la plantilla d’un pamflet o taula reivindicativa. Quan passades les nou de la nit tornaves a casa ho feies tenint present que havies complit un deure.
Als matins, teníem els judicis a la Magistratura. A la ciutat de València, les sales eren al carrer Mestre Clavé, en un primer pis que ajuntava dos locals, allí enmig del fum, penseu que en aquells moments quasi tot el món fumava, treballadors i treballadores, jutges i laboralistes convivíem esperant l’hora; sempre hi havia retard, molts nervis i espera. Els jutges van ser durant prou anys franquistes: el degà Romero Amorós, Cruz Requejo, Suárez de Lezo i Isaac Salar. Amb el temps, però, en vindrien de nous més oberts a canvis. També hi eren els lletrats de la CNS, amb un autèntic espectre del franquisme: don Fausto Martínez.
Així doncs, a les citades Magistratures arribaven els casos, alguns molt normals i elementals, altres eren conseqüència dels conflictes laborals. Aquest darrer bloc anà incrementant-se, en la mesura que el moviment obrer es va anar consolidant a tot el nostre país, molt especialment a partir del 1973, amb importants mobilitzacions, com van ser les vagues generals de la construcció, o les lluites del metall, tèxtil, neteja, sanitat, etcètera.
D’aquesta manera, els i les laboralistes modestament contribuïren a eixe impuls del moviment obrer, a partir de la tasca del dia a dia, amb els nostres despatxos, o consultoris, amb l’ajuda de la “Lettera 32”, a la qual podem considerar part de la memòria. Jo almenys conserve la meua com una relíquia.
