Soc conscient que el titular és provocador. De fet, me l’ha suggerit un reportatge ja antic de la, gens sospitosa de comunista, revista americana Foreign Policy. L’article analitzava un discurs del president xinès, Xi Jinping, sobre el canvi climàtic. Encara que el reportatge és escèptic sobre els plans xinesos –ja he dit que no era una revista precisament comunista- assenyala coses força òbvies: hui en dia Xina és el principal emissor de gasos d’efecte hivernacle en dades totals. No en dades per càpita –la meitat que els EUA-, ni en dades acumulades –la responsabilitat és enterament europea i, de nou, estatunidenca- ni en emissions internes, ja que bona part dels gasos xinesos són en la fabricació de productes que després nosaltres consumirem (per tant, a qui s’haurien de computar aquestes emissions?).
Però el que sí que és Xina és la potència que més seriosament s’ha pres la qüestió de l’escalfament global. Mentre ací tenim ajuntaments que volen eliminar carrils bici i donar més espais als cotxes i governs que només pensen en ampliar ports i aeroports, mentre als EUA tenien fins fa poc un president –i gairebé la meitat de la població- que nega l’existència d’un canvi climàtic, a la Xina no existeix res similar als negacionistes i el compromís per canviar el model energètic és total, tant en l’administració com en la població.
I ací van algunes dades: entre 2020 i 2022, Xina ha instal·lat, anualment, 140 GW d’energies renovables, més que els EUA, Europa i l’Índia sumades. I només els primers quatre mesos del 2023 ja apunta que es triplicarà aquesta xifra, superant la producció total dels EUA. En energia eòlica marina, per exemple, ha instal·lat més capacitat de producció en un any que tota la resta del món en els darrers cinc. Pel 2025 es calcula que haurà arribat a la producció prevista pel 2030. És el país, segons Bloomberg, que més ha invertit en la transició energètica. I no és només l’energia: des del 1980 Xina ha doblat la superfície boscosa, quadruplicant –en hectàrees per càpita- el segon país que més boscos ha guanyat, Austràlia. També és el país que més seriosament s’està prenent l’electromobilitat: fins al 98% dels autobusos elèctrics del món operen allí. La seua xarxa ferroviària –que evita milers de viatges en avió- ha crescut exponencialment durant la darrera dècada.
El pla del govern és assolir el pic d’emissions el 2030 i arribar a la neutralitat en CO2 per al 2060. Si ho aconsegueix, els experts climàtics calculen que per si sol representarà una reducció d’entre 0,2 i 0,3 graus a escala global.
Aquest no vol ser simplement un article progovern xinès. De fet, aquesta política ambiental no lleva que en altres camps –drets humans, Tibet, Uigurs, control social- no siguen exemple de res. Però aquestes facetes negatives tampoc han de llevar allò que fan bé. I ací és on arribem al punt crític de l’article.
És molt difícil trobar articles a la premsa occidental que lloen accions del govern xinès, fins i tot quan són objectivament positives per a tothom. De fet, a internet hi ha moltíssimes bromes i mems sobre «but at what cost?» [però a quin cost?], l’afegitó que pareix han de portar totes les notícies que informen d’un avenç xinès en qualsevol àrea.
Ací, critiquem i blasmem la censura xinesa –i amb molt de trellat- sense adonar-nos que patim un problema similar. Malgrat la llibertat de premsa, la gran majoria de mitjans –per no dir la totalitat amb certa influència- mantenen un punt de vista totalment homogeni en els grans assumptes geopolítics, totalment alineats amb les polítiques del govern dels EUA.
Dit d’una altra manera: si ací estem fent el moniato amb la transició energètica i a la Xina ho estan fent millor, s’hauria de poder dir, no? Doncs pareix que no. O com a molt afegint «but at what cost».
