La vida com a militància

Al meu entendre, és un desgràcia que moltes persones del nostre país hagen fet de les seues idees polítiques l’eix central i exclusiu de la seua vida. Estes persones em semblen obeir cegament aquell lema que afirma que: vita species militiae (la vida és una forma de milícia) i veuen tots aquells que no compartixen les seues opinions com a enemics que és menester combatre sense pietat. Són pobres sers que creuen que tenen idees quan només són posseïts per eixes idees que creuen que tenen. Molière hauria dit d’ells que són des pauvres bougres, missioners laics vitalment frustrats que viuen amagats en les xarxes socials, moltes voltes darrere d’un nom fals, a l’aguait i delerosos de vore qui comet la més mínima errada o contradiu la seua ortodòxia; a fi d’eixir tots en tromba, com una bandada de llops, i practicar una desagradable forma de caça de bruixes: la cancel·lació. En alguna ocasió m’he queixat del fet que la nostra venerable societat liberal s’està transformant en una societat fanàtica, puritana, inquisidora i prohibicionista on tot el món sembla vore els altres com a enemics potencials intolerables que no tramen res de bo. Estos militants a temps complet són, en el fons, pobres persones que, al meu entendre, no aporten res de positiu al cabal científic i cultural de la humanitat, només conflictes i divisions. Veuen agravis i injustícies a tot arreu i no semblen tindre mai l’ànima quieta i en pau. Al meu humil parer, l’actual drama (o melodrama) de les societats occidentals també radica en el fet que ja no tenim polítics com els d’antany, sinó mers militants activistes i, com afirmava el nostre Josep Pla, la política és essencialment l’art d’evitar la guerra i el conflicte civil. ¿Recordeu allò de l’ubi concordia, ibi victoria? Però, ¿què podem fer quan veiem, esbalaïts, com persones amb un currículum més curt que les mànegues d’un jupetí desembarquen en les més altes instàncies de l’Estat? Observe que hi ha en la nostra classe política molta gent amb molta picola, però amb un desconeixement supí de les regles més elementals de la prudència, de la racionalitat i de la raonabilitat. Estem necessitats de més lògica i anàlisi dels fets i de menys narrativa sentimental. Gràcies a Déu que encara queda gent que no es deixa influir per les opinions de les multituds i és capaç de formar-se una opinió pròpia basant-se en l’observació directa i desapassionada dels fets i l’aplicació de les més elementals regles de la lògica. Si no fora així, com a societat, estaríem ben apanyats. Pensem-ho.