Quan acaba l’any tendim a tancar cicles -com si el calendari tinguera aquest poder!- i fem balanç i ens proposem canvis o millores. Els diaris fan resums i miscel·lànies, i presenten els nous reptes, que solen, ser -ai!- els mateixos que no hem superat. Si haguérem de fer un titular de l’any, un any tan dur i cruel, tal volta seria: “2025, l’any de la mentida”. Va haver un moment, uns dies, uns mesos, després de la dana del 29 d’octubre del 2024, que el poble valencià, de nord a sud, es va sentir colpit, solidari, unit més enllà d’ideologies. I, és veritat, d’aquell corrent poc va quedant. Ens queda, però, la indignació. I la força de les víctimes que no es dobleguen. I una reclamació de la veritat -molt més enllà del que el president feia o deixava de fer durant les hores més terribles-. Un clam per saber, per netejar les coses, per poder acceptar un perdó demanat de veres, assumint responsabilitats, per reconstruir-nos de debò, des de la veritat i la justícia.
Però, a l’endemà mateix del fatídic dia, polítics de dreta i ultres, ajudats per mitjans de comunicació i influenciadors afins, començaren a bombardejar-nos contra el govern central -que podria haver actuat molt millor, és clar- atorgant-li responsabilitats i competències que no en tenia. Havien de sembrar dubtes, derivar responsabilitats, exculpar-se i atacar el rival més reconegut. Es tracta sempre de traure rendiment polític, no importa a costa de què. La veritat, això que l’ésser humà insisteix en voler saber per fer neteja i seguir avançant en pau, es pot disfressar de moltes maneres. Però la veritat, sempre s’ha dit, només té un camí, llarg i intricat. La qüestió, per mantindre el poder, era i és empudegar, oferir camins alternatius on ens du la fúria i on es salven vots. Camins de discòrdia.
Al llarg de l’any 2025, hem anat sabent molt sobre el terrible dia reconstruït amb precisió per periodistes de debò com qui fa una delicada randa. No les repetiré, no cal. Diari La Veu del País Valencià, entre d’altres mitjans seriosos, ens ha mantingut informats. Però la guinda del pastís ens la va posar el senyor Núñez Feijóo la nit de Nadal, amb els whatsapps convenientment retallats que va lliurar a la jutgessa de Catarroja. Mazón, liquidat i amortitzat -pensarà el president del PP-, pot suportar des del seu ben remunerat aforament més ignomínia, total una més! I, així i tot, ens presenten una veritat incompleta, el que ve a ser tècnicament una mentida. Esperem que la jutgessa de Catarroja, si pot, ens porte la veritat. Ja vorem.
Hi ha molts tipus de veritats segons els diccionaris i les enciclopèdies -ja sabeu, als humans ens agrada analitzar i classificar-. Però només hi ha una veritat objectiva, la veritat com a correspondència dels fets: quan el que pensem o creiem es correspon amb una realitat i es percep com a tal. I ací els valencians tenim un problema ben gros, el de la percepció. Què percebem? I com ho fem? Carents d’un sistema propi d’identitat col·lectiva i d’informació compartida, se’ns fa difícil distingir la veritat de la mentida. S’ha dit que som una mena de laboratori de proves, i francament això sembla. Som un poble amb una identitat fracturada, amb una llengua qüestionada, amb una dignitat malmesa, amb una classe dirigent, política i econòmica, sense projecte propi. Per tant, som fàcilment manipulables.
No és casual que 2025 haja estat l’any més difícil -des del traspàs de transferències dels anys 80- per a la llengua pròpia, principal signe d’identitat valenciana. Ha estat atacada institucionalment -ací rau l’extrema gravetat- amb estratègies d’empudegament, en tots els fronts possibles: la seua unitat amb la resta de parles catalanes -per tant la desactivació d’un sistema cultural-, la seua normativa -accents inclosos, no oblidem el penós i criminal episodi de la redacció de l’alerta-, i el seu ensenyament -valencià a la carta-, quan feia desenes d’anys que hi havia un cert consens…
Però intentem concloure amb un poc d’optimisme. Els empudegadors no són els llapis més afilats de l’estoig. Les seues manipulacions es veuen d’una hora lluny. I la bona gent és resistent i persistent, com la veritat. No ens sobra el temps, però sí les ganes de fer un País millor. I en pla d’igualtat. Respectant la veritat, respectant-nos a nosaltres mateixos.
