La vaga mèdica convocada entre el 9 i el 12 de desembre ha tornat a situar en primer pla un conflicte que fa anys que s’arrossega: la tensió entre el que necessita realment el sistema sanitari i la manera com s’articulen les reivindicacions professionals. El que sorprèn no és tant la vaga en si —plenament legítima— com les seues paradoxes, que posen en evidència un desgast institucional que ja no es pot maquillar.
La primera és evident: un dels sindicats convocants defensa des de fa temps models de gestió on el sector privat té una presència reforçada. Reclamar en nom de la defensa de la sanitat pública mentre s’aposta per un sistema mixt més ampli és, com a mínim, contradictori. No és un juí moral; és una constatació que ajuda a entendre part de la confusió actual.
La segona paradoxa és encara més eloqüent. Bona part de les reivindicacions —hores, jornades, guàrdies, complements i plantilles— depenen directament de les conselleries autonòmiques. Malgrat això, la protesta apunta al govern espanyol. El resultat és un soroll de fons que dificulta identificar la direcció real del conflicte: es demanen solucions a qui no té totes les competències per donar-les. Aquesta desconnexió resta força a una reivindicació que, en molts punts, és perfectament justa.
Ara bé, seria un error reduir la vaga a una qüestió administrativa. Darrere hi ha problemes que afecten de ple l’ofici de ser metge. El debat sobre l’Estatut Marc no és un tecnicisme: implica decidir si el sistema reconeix o no la singularitat d’una professió que concentra una part essencial de la responsabilitat clínica. Les guàrdies considerades com a activitat ordinària, la incertesa retributiva o el tractament de les hores en la jubilació són símptomes d’una realitat més profunda: les regles del joc no reflecteixen l’esforç, la formació i la càrrega decisòria que comporta exercir la medicina.
El punt més delicat és l’article 6 de l’avantprojecte, que agrupa en un mateix nivell professional amb recorreguts formatius substancialment diferents. Això ha obert una fractura interna: sindicats que aposten per una major uniformitat i el CESM, que reclama un reconeixement específic. No és un enfrontament menor, perquè afecta la manera com entenem la columna vertebral del sistema: és tota la cadena sanitària la que assumeix la mateixa responsabilitat, o hi ha rols que, per la seua naturalesa, requereixen un tractament diferenciat?
Aquest debat no s’ha resolt en dècades i, mentrestant, el sistema sanitari ha anat debilitant-se: dèficit de personal, pressió assistencial que no deixa de créixer i una estructura que respon massa lentament a necessitats cada vegada més complexes. La vaga és, en part, l’expressió d’aquest esgotament.
Si volem una sanitat pública forta, cal parlar clar: l’actual marc normatiu no reflecteix la realitat del treball mèdic ni les exigències que comporta. Però tampoc podem continuar alimentant confusions sobre a qui correspon resoldre cada problema ni sobre quin model de sanitat volem. No hi ha solucions màgiques, però sí decisions que no es poden ajornar més.
La discussió sobre l’Estatut Marc és una oportunitat per fer net i abordar de cara una qüestió central: com s’ha de reconèixer, organitzar i sostenir el treball mèdic dins d’un sistema que és essencial per a tothom. El que està en joc no és només una millora laboral, sinó la capacitat real de la sanitat pública per continuar complint la seua funció.
Bonaventura Casanova és metge de l’Hospital La Fe de València i professor associat de la Facultat de Medicina de la Universitat de València.
