Quin és el principal problema que té l’esquerra? Que està desunida. Què necessita l’esquerra per poder guanyar algun dia? Estar unida. La unitat de l’esquerra. La izquierda unida jamás será vencida. No hi ha tòtem o fetitxe més sublim -preguntes a qui preguntes- que compartisquen tots els electors o ciutadans que es reconeixen d’esquerra en la cultura política espanyola. Quina és la principal virtut de la dreta que caldria que l’esquerra imitàs? Que la dreta està unida, mentre que la gent d’esquerres sempre estem dividits i barallant-nos entre nosaltres. No importa quan: aquestes preguntes i aquestes respostes les trobareu sempre, com una lletania amarga i infinita, en la conversa política espanyola de la gent progressista o d’esquerres, des de simpatitzants del PSOE més moderat -que a Espanya s’identifica com a esquerra, cal precisar- fins al militant del grupuscle més dogmàtic de la desena escissió en cadena d’una cèl·lula trotskista-maoista d’inspiració juche. La unitat de l’esquerra, la utopia inefable, aquell obscur objecte de desig.
Aquestes últimes setmanes ha tornat a ressorgir la unitat de l’esquerra com a principal punt de debat en totes les tertúlies polítiques. No se n’ha anat mai, com déiem, però, de tant en tant, pren més o menys protagonisme. Pablo Iglesias afirma que la unitat és el valor més important per a representar el poble i que ell no serà mai un obstacle per a la tan desitjada unitat i, tot seguit, fueteja discursivament Yolanda Díaz, qui, prèviament i després de proclamar-se com la principal paladina de la unitat de l’esquerra, havia fuetejat verbalment Pablo Iglesias i els seus potser encara amb més duresa. La unitat de l’esquerra, companys i companyes.
La unitat, de l’esquerra, de la dreta, del centre, del centre-dreta reformista, o del pivot interior mig centre-esquerre, és un concepte central en la cultura política espanyola. El professor de la UB Antoni Simon ha publicat en l’editorial Afers recentment un estudi que és una arqueologia intel·lectual d’aquest concepte polític i un llibre imprescindible, La unitat d’Espanya com a valor polític, que, tot i que en aquest cas es refereix i se centra en la unitat nacional, és clar, i que, a més -i per descomptat- està per damunt de tots els punts cardinals, dreta, esquerra o extrem centre, serveix molt bé també per a entendre les arrels d’aquest pensament que posa la unitat al centre i menysprea la pluralitat. L’u com la puresa caiguda del paradís, perduda i recuperada, davant de la maledicció i la condemna del plural. El gran mal de Babel.
Doncs bé: la unitat de l’esquerra -com totes aquestes projeccions obsessives unitaristes- és contraproduent i estèril, a més de falsa i fal·laç. Ras i curt. De fet, les mateixes persones que farien exactament les mateixes preguntes i respostes d’adés no actuen quasi mai coherentment a l’hora de triar la papereta que introdueixen a l’urna, com en tantes altres coses. I és completament lògic, perquè allò important en matèria electoral és optimitzar l’espai de representació al qual aspires. Una obvietat, evidentment, però que va aparellada amb una altra obvietat: això no es fa sempre unint en una sola candidatura totes les propostes que es troben més o menys properes.
La paradoxa és que, com més dividida s’ha presentat mai l’esquerra, més vots ha aconseguit acumular, cosa que, paradoxalment també, no vol dir que haja aconseguit un resultat millor a l’hora de traslladar aquells vots a la representació institucional. Malauradament, el càlcul és molt més complex -és un càlcul plural, maleït-: l’oferta ha de ser prou plural perquè interpel·le tota la pluralitat de sectors que s’hi volen veure representats, però, al mateix temps, ha de ser prou unitària perquè aquesta dispersió no penalitze en el còmput a l’hora de distribuir escons.
I què passa, doncs, a casa nostra? Doncs que tenim, en general, sistemes electorals prou injustos i que penalitzen les opcions polítiques més minoritàries i n’afavoreixen les majoritàries. Això és de veres, és clar, i no té res a veure amb la fórmula d’Hondt -que no llei, per favor- que s’usa per a calcular l’assignació d’escons, sinó amb la configuració de les circumscripcions electorals i els llindars mínims de vot per a entrar en el còmput. És a dir, la província en general -ja sabeu que Espanya és l’estat més descentralitzat del món…- i el llindar del 5% autonòmic en el cas de les Corts. Ara bé, ni el sistema és prou injust per a obligar a una amalgama de forces polítiques en una candidatura única ni, de fet, premiaria, si es produís, aquesta megacandidatura. Cal, doncs, calibrar quina unitat i quina pluralitat són recomanables per a optimitzar els espais electorals.
Ara i ací, el que veiem com més va més clar és que l’evidència ens va posant davant del nas que, com més es consolide un espai electoral valencianista, que, a més a més, vulga o no vulga, bascularà sempre -o per un cicle electoral equivalent- cap a l’esquerra, més fàcil ho tindran les esquerres per a guanyar les dretes en el còmput global. En les eleccions nacionals de 2015, per exemple, les esquerres varen aconseguir el registre més alt de vot en dècades -només les nacionals de 1983 superaven aquell registre, i cal tindre en compte que llavors el 90% dels vots de les forces «progressistes» se’n varen anar al PSOE-, sumades totes les candidatures, fet que va produir que hi hagués un canvi en la Generalitat amb cert marge de diferència. Tanmateix, uns mesos després, quan es varen convocar eleccions a les Corts espanyoles i Compromís i Podemos varen acudir-hi en una llista conjunta, el retrocés va ser tal que, si haguessen sigut eleccions a Corts valencianes, la dreta hauria tornat a ocupar la Generalitat. Sostenella i no enmendalla, que diuen els castellans, quan es varen tornar a repetir les eleccions espanyoles uns mesos més tard, encara es va ampliar aquesta candidatura d’unitat de l’esquerra amb Esquerra Unida i -sorpresa!- encara va retrocedir més el còmput global de vots de l’esquerra.
Es tracta, doncs, d’una evidència matemàtica que es fa més palesa en cada convocatòria electoral, malgrat que, en direcció contrària, els dirigents de les principals formacions de les esquerres, Compromís, Podemos i Esquerra Unida, no paren de pegar-se cabotades contra la unitat de l’esquerra. Com més queda clar que les esquerres són plurals i que aquesta pluralitat és, de fet, factor de mobilització i d’optimització dels espais electorals de cadascú, més fort bramen tots per la unitat de l’esquerra. Que ho facen els morats encara pot tindre la seua explicació, ja que el seu objectiu és agrupar totes les esquerres que ells entenen com a espanyoles dins del seu lideratge: una estratègia nacionalment i coherentment espanyola. Se m’escapa, però, què hi guanyen els taronges.
És a dir, si més evident encara ha quedat clar que, quan Pedro Sánchez convoque eleccions espanyoles -en desembre d’enguany, a tot tardar-, Compromís s’integrarà en la plataforma Sumar capitanejada per Yolanda Díaz, com també ho farà Podemos, i que, ara com ara, només estan negociant el preu del peix o, dit d’una altra manera, el preu de l’escó i de l’alliberament corresponent, més clarament evident ha quedat que és un mal negoci per a les esquerres en conjunt i, concretament, per a l’esquerra valenciana que representa -per quant de temps?- Compromís. A més, de la mateixa manera, si el que hi ha plantejat és la unitat de l’esquerra sense una reflexió més profunda, per què es veta que l’oferta s’amplie a ERPV? Unitat de l’esquerra espanyola, sí, però unitat de totes les esquerres valencianes, no? Però posem-ne un exemple concret: la primera escena d’aquest sainet més que repetit ha tingut lloc amb la baralla per la llista que beneiria Díaz en aquestes eleccions valencianes, si la de papà o la de mamà. La decisió, no obstant això, ha estat salomònica: la d’Unides Podem a les Corts i la de Compromís a l’Ajuntament de València -de les altres llistes municipals no se n’ha parlat-. Ara bé, curiosament, aquesta pugna de navallades per l’esquena per la unitat de l’esquerra demostra a la perfecció l’error greu que suposa aquesta lluita per la unitat de l’esquerra. Així, si les enquestes que s’han publicat fins ara són com la nit i el dia en les estimacions de cada força política i del conjunt global de blocs, coincideixen, però, en un punt clau: la reedició del pacte del Botànic penja de les dècimes que li falten o no a Podemos per a superar el llindar del 5%.
És a dir, la casa comuna de l’esquerra només beneficia la dreta; la causa comuna, però, pot donar resultats positius. Així, una observació pragmàtica de l’escenari actual ens diria que el que ha de fer Yolanda Díaz és vindre al País Valencià a donar suport a les llistes d’Unides Podem, i que aquestes optimitzen la representació de l’esquerra espanyola. Per la seua banda, Compromís se n’hauria d’oblidar. El suport de Díaz pot servir els objectius ideològics de la direcció de la coalició, i, sobretot, pot suposar algun diputat i algun alliberament corresponent amb què segons qui ja compta, però això es pot fer a canvi que les dretes tornen a la Generalitat i que continue sense consolidar-se una expressió electoral estrictament valencianista que, tal com hem vist, no només és molt útil per als valencians, sinó que també ho és des d’una perspectiva de l’esquerra com a causa comuna. Interessos col·lectius contra interessos individuals: no parlàvem d’això?
Causa comuna i no casa comuna. Perquè, jo, per exemple, com a valencianista d’esquerres aspire que arribe el dia -encara crec en utopies més irrealitzables- que l’esquerra espanyola del País Valencià es faça valencianista i que, si s’aplega orgànicament i electoralment amb l’esquerra valencianista, siga perquè és el resultat d’un procés de reflexió política que els haja portat a entendre que l’autoorganització de les esquerres al País Valencià és un factor imprescindible. Al que no aspire de cap de les maneres és a furtar-los vots a força de convertir-me jo també en esquerra espanyola. Mentre hi haja esquerra espanyola al País Valencià, que traga els millors resultats electorals que puga i, llavors, ja ens trobarem en els pactes postelectorals que ens siguen beneficiosos per a tots plegats.
Així doncs: unitat de l’esquerra? No, gràcies: vull guanyar la dreta. Per ara. I, a llarg termini, construir el País Valencià.
