La unitat de la «zurda»

Des que tinc ús de raó política he sentit parlar de la unitat de les esquerres. Davant de cada contesa electoral s’han sentit campanades que les esquerres han d’anar juntes i que gran part dels mals que ens assolen tenen a vore amb la fragmentació dels partits progressistes.

Totes i tots tenim una idea intuïtiva del significat d’esta expressió, però no hem invertit temps posant en comú este univers de significats.

Dins d’eixes intuïcions sempre m’ha paregut que el PSOE no forma part d’esta aspiració d’unitat, que es tracta de la unitat de les forces a l’esquerra del PSOE. He de dir que esta expressió (a l’esquerra del PSOE) em sembla una porqueria.

Sobretot sentim esta «beneïda» frase en períodes preelectoral amb una doble finalitat: primer com una crida a la unitat, i segon com una mena d’argument màgic (és bo que les esquerres vaja junta, no sabem ben bé com ni per què, però és bo) per afavorir la unitat, vaja una cosa com que «és bo que anem junts perquè és bo que anem junts».

En períodes preelectorals és habitual que les forces de les esquerres «xarren» entre elles per tal de bastir alguns tipus de pactes. Dic «xarren» perquè de normal no passen d’ahí. I ací ve la pregunta: qui són els que xerren? La resposta és ràpida: les direccions dels partits. I crec que aquest és un dels motius que fa que mai no arribe aquesta desitjada (?) unitat.

Les forces d’esquerra es vanten molt d’escoltar les bases, de democràcia interna i de totes eixes coses, parlen de fer política des de baix, des de les bases, des de la gent… Però no entenen que no hi haurà unitat de les esquerres si no hi ha un punt de trobada entre les bases dels diferents partits.

La pluralitat de les esquerres pot ser una força sinèrgica, però la incapacitat de les cúpules d’escoltar-se llança esta possibilitat al poal del fem.

Al nostre país, el País Valencià, hem vist moltes d’aquestes unitats en els darrers anys: el Bloc amb Els Verds, el Bloc amb Els Verds i EUPV, el Bloc amb Inciativa i Els Verds, EUPV amb ERPV, EUPV amb Podem… En la majoria dels casos estos pactes no passaven de ser acords electorals, una mena d’UTE política que entre les línies dels acords no contemplava afavorir el diàleg entre les bases, no fora a ser un perill per a les direccions…

No hi haurà unitat de les esquerres sense espais on les militàncies i els simpatitzants puguen trobar-se, escoltar-se, conéixer-se i teixir confiança. La germanor de les esquerres es farà des de baix o no es farà.

Hi ha grans obstacles per aconseguir-ho: la pulsió esquerrana de voler posar els punts sobre les is (les comes i el que calga), el caràcter caïnita, el fet de mirar-se de reüll i per damunt del muscle, la necessitat de remarcar les diferències, el sabuts que som, la manca de pragmatisme polític, l’excés de càlcul electoral, i una ceguera com una catedral per a saber com som per als «altres».

És bo preguntar-se i «veriguar» com som per als altres, per a la dreta, i també per al PSOE. La resposta crec que és molt senzilla: som el mateix, o molt paregut, de fet «ells» no fan grans distincions. A què mai no heu sentit dir que Joan Ribó i Mónica Oltra són catalanistes?

Per molt simpàtics i moderats que ens posem per a «ells» som el mateix: rojos i catalanistes. No cal pegar-li més voltes. Per tant, no cal perdre més temps tractant d’evitar-ho

Si se’m permet dir-ho d’una manera més agra i fent meues les paraules de Juan Carlos Monedero, arribat el cas ens afusellarien a tots al mateix «paredón». Per tant, deixem-nos de «xarradetes» i treballem per construir eixos espais de confiança entre les bases que amb el temps, la paciència i la saviesa donen pas a una veritable germanor de les esquerres. I les direccions a fer la seua feina: dialogar i deixar de mirar-se el melic.