No vaig conèixer el meu iaio sicilià, però mon pare em va posar el seu nom i alguna cosa més. Tots els records que tinc d’ell me’ls va transmetre mon pare que només va passar uns pocs anys amb ell. Conserve dites, expressions i el seu caràcter tranquil i pensatiu fins que una injustícia el feia saltar pels aires com l’Etna que el va veure nàixer i créixer. L’Etna també el va vore partir amb només 17 anys per combatre en la Primera Guerra Mundial. Eixa va ser una guerra que no li corresponia lluitar. Les disputes dels Savoia piemontesos amb l’imperi austrohongarés portaren molts sicilians als Alps i a França per lluitar-hi. En la Primera Guerra Mundial es diu que es comencen a utilitzar les trinxeres. Malauradament, no vaig poder preguntar-li a nonno Michelangelo per eixa vida en les trinxeres. Tal volta, ara podria entendre millor què és viure en una trinxera.
Bé, qui diu viure en una trinxera diu militar-hi, que és com ho visc jo. Fa anys que milite en el valencianisme sense implicar-me en cap partit, però no implicar-me en un partit no vol dir que no estiga implicat en el valencianisme. Ja siga a través del meu doble valencianisme a la Colla Blanc-i-negra o a través del meu valencianisme pel valencià a Juga en Valencià, faig valencianisme. Fins a maig del 2015, la trinxera de l’esquerra valencianista era plena de valencianistes, desitjosos d’avançar. Després de les eleccions de 2015, la trinxera es va anar buidant a poquet a poquet. Tocava governar i això d’estar en la trinxera, ja no era tan necessari, perquè ja es podia avançar més fàcilment.
En l’esquerra en general i en l’esquerra valencianista en particular, es pensa que quan es toca el poder ja està tot solucionat. A partir d’eixe moment tot anirà a millor, ara manen els nostres i tot canviarà, tot el que demanàvem en la trinxera serà concedit i serem feliços per sempre. Però el temps passa i la paciència també s’acaba. De sobte, veus que bona part de tot el que demanaves en la trinxera no s’ha aconseguit i des de la trinxera amb els quatre que hi queden t’aixeques i li plantes cara als teus. Allí et diuen que és molt difícil governar, que amb el PSOE es va amb el fre de mà posat, que els jutges no deixen fer res, que no cal cabrejar els mitjans de la dreta, que primer les persones… Et quedes amb la cara de la dona a qui li posen les banyes amb la seua millor amiga quan escolta el Giardino proibito de Sandro Giacobbe i li diuen que: «Scusa tanto se la vita è così. Non l’ho inventata io».
I el tema és que igual que a la cançoneta eixa, mentre t’estan traint, et diuen que no ho faran més, que continues estimant-los, aplaudint-los i votant-los. No sé, potser a Sandro Giacobbe li funcionara amb la seua parella, però no crec que siga una estratègia que funcione molt bé. El més probable és que te’n tornes a la trinxera amb el teu vot i els envies a fer la mà. Des de la trinxera es veu tot diferent i el que és lògic fora, potser no ho és tant dins. La idea era que una vegada obtingut el poder, mouríem la trinxera més avant per a defendre les noves conquestes a les quals aspiràvem i les noves conquestes no eren només un càrrec en un govern o alguna reforma innòcua que no molestara a quasi ningú. Si no hi ha conquestes, no podem arriscar la trinxera per assegurar un govern que no conquereix el demanat. Ens toca defendre la trinxera que teníem i no endarrerir.
El PSOE és un oportunista i com tots els oportunistes s’aprofita dels altres sense donar res a canvi. En set anys han passat de tindre els resultats més roïns de la seua història a aspirar a fagocitar els seus socis. El gran error, en la meua opinió, va ser vendre els èxits com a BotànicTM i no com a CompromisTM. Validant la marca Botànic, validaves tot el govern, acceptaves el paper de pagafantes de Ximo Puig i al remat acceptaves la subalternitat en eixe govern. Personalment, no entenc com s’han entestat tant a no fer caure un govern que en els fons li feia tant de mal. Perquè entre altres coses, la sensació en la gent de fora és que tu defens a mort eixe govern perquè et ve bé aguantar la pagueta que et donen els càrrecs dels consellers, directors generals, etc., aconseguits. I això fa mal a la llarga, perquè la desconnexió amb el teu electorat creix a poc a poc. Ho sé, ara estes opinions de poc serveixen, encara que es plantaren i trencaren ara el govern, el mal està fet.
I què fem? Doncs res, ja no podem fer res! Perquè fem el que fem ho farem malament i, demanem el que demanem que facen, no ho faran. És trist, perquè jo pense que encara hi ha partida i que la mobilització dels valencianistes és encara possible, però veig una desconnexió molt gran. Què hi farem?, la desconnexió és part del cicle polític i, al cap i a la fi, la política com la vida va per cicles. Potser, ara per ara el cicle s’haja de tancar per començar-ne un altre. El que sí que sé és que continuaré en la trinxera per a defendre l’aconseguit i lluitar per avançar. Si qui va marxar, vol tornar a la trinxera, benvingut serà. Però que toquen anys de defendre la trinxera, no ho dubteu!
