Començaré per expressar la meua gratitud, com afectat directe, per tota la tasca portada endavant per les brigades autoorganitzades vingudes de totes bandes del país. Molt especialment de la gent vinguda del Cap i casal. I dic molt especialment, perquè la ciutat de València molts viatges viu d’esquena a la realitat rural de les comarques (inclosa la dels pobles que pertanyen al municipi) que l’envolten i, podríem afirmar, que quasi també les de la totalitat del país.
Aquesta vegada no ha sigut així i el que s’ha viscut és un fet que serà molt difícil d’esborrar. Graciés per ajudar i, sobretot, gràcies per convocar la manifestació del dissabte donant-nos veu a les persones afectades i garantint, mitjançant la convocatòria primerenca i molt encertada, la possibilitat que la protesta no fos manipulada per propostes feixistes ni espanyolitzadores.
El del dissabte va ser un acte de país històric i una expressió grandiosa del que representen les forces nacionals-populars quan actuem amb unitat. Moments com aquests haurien de servir-nos per a agafar consciència del que som, del que podem fer i de la força de la qual som capaços d’exercir si enllestim cooperacions autocentrades i observem els nostres espais d’intervenció social del punt de vista del País Valencià i de les classes populars.
No és casual que des dels fets de Paiporta el discurs mediàtic progressista haja estat intentant imposar el relat feixista sobre el nacionalment centrat. No és casual que des de diaris com Público, estigueren més interessats a treure gravacions dels feixistes posant per a la càmera que cap dels articles manifests o intervencions que s’han fet des del País Valencià. I és molt curiós que insistiren a regalar-li el «relat» als feixistes quan ací, des de les classes populars ideològicament divergents en molts casos, hi havia una claredat absoluta a l’hora de repartir responsabilitats.
Cal denunciar, aleshores, com des de l’esquerranisme postmodern progressista s’ha volgut torpedejar la nostra capacitat d’empoderament tractar-nos amb la superba i condescendència dels colons. Amb eixes formes prepotents que miren amb desconfiança la reacció dels indígenes (pobrets no tenen coneixement) i intenten dirigir-los al realment important.
El que passa és que el realment important per a la Meseta no és el realment important per al País Valencià, necessàriament. I mentre alguns esmentaven al monstre perquè afavoreix els interessos tacticistes del progressisme, ací lluitàvem per a empoderar-nos i combatre’l sabent, o intuint, que el feixisme és la cara enfadada d’un règim del qual el progressisme n’és la simpàtica.
El feixisme, al País Valencià, és un fet estructural encoratjat pel règim com a força de xoc de la dominació colonial i imposada «democràticament» des de Madrid. És a dir, per totes les forces institucionalistes espanyoles que conviuen amb els pactes «aritmètics» del parlamentarisme espanyol.
El que és un fet que sap qualsevol valencià és que per a Espanya el País Valencià sempre serà moneda de canvi per a altres conflictes més importants i terra de saqueig per als negociants sense escrúpols. El que cal analitzar, aleshores, és el perquè algunes forces «valencianistes» o d’esquerres estan més obsessionades a agradar en la cort que en atacar aquesta qüestió tan arrelada en la subjectivitat popular valenciana. Serà perquè realment és un fet objectiu que desestructura les línies de col·laboració entre el país i l’estat?
Desenvolupar el que és un sentiment d’opressió nacional majoritari de les classes populars valencianes per part dels moviments polítics propis sembla una obvietat; però sorprenentment no és el que passa amb la política valenciana i la raó estructural d’aquesta contradicció està, per una banda, en la violència feixista imposada històricament des de fa 317 anys i per altra, en què les classes dirigents, econòmiques i polítiques, prefereixen actuar, amb el poble, com a forces colonials.
Durant aquest procés anomenat democràtic, que podem catalogar com la transició permanent, veiem com les forces d’esquerres i valencianistes compren el marc progressista espanyol per a poder alliberar-se de l’estigma revolucionari social i nacional, pensant que podien comprar el marc parlamentari espanyol sense comprar el mediàtic i, per tant, podien estar en missa i repicant. Però, com observem constantment, en assumir el marc espanyol parlamentari, i per tant els impulsos cortesans del poder, són induïts a utilitzar com a referència la part mediàtica i propagandística del marc. Si ja és difícil mantenir l’autonomia discursiva amb unes bases nacionalment centrades i combatents instal·lades amb un marc de confrontació política, social, mediàtica i cultural, si a més aquestes, quasi òrfenes de referencialitats, abandonen la lluita i es van diluint assumint un discurs possibilista i falsament eixamplador, el resultat de tot plegat, és una fractura entre poble i organització valencianista.
Així, en la pràctica actual, mentre algunes persones demanàvem que la manifestació hauria de ser un clam, perquè des del fang es veien clares les línies nacional-populars, les opcions polítiques integrades quasi ja totalment en el règim i en els seus espais mediàtics i econòmics, intentaven posar-se de perfil o desconvocar la manifestació distribuint imatges i dossiers fabricats en habitacions molt llunyanes al conflicte o intentant imposar, inútilment, la disciplina del silenci en una manifestació que des del poble es veia com que havia de significar un tomb en l’equilibri intern colonial: les condemnades de la terra contra el règim del 78.
No es pot veure el que no es mira i mentre, intuïtivament, les classes populars valencianes es mobilitzaven rabiosament pel fet de sentir-se en una posició subalterna respecte a la metròpoli, discriminats i abandonats, alguns subjectes socials, polítics i sindicals treien la calculadora i restaven en compte de sumar.
La por regolfava en algunes forces polítiques des dels fets de Paiporta. Por al descontrol popular més que al feixisme. Por que haurien de fer-se mirar perquè els situa molt lluny del que el poble expressava abans i durant la manifestació del dissabte, on els feixistes organitzats varen ser neutralitzats ràpidament i on les banderes portaven molt claríssimament les quatre barres i els colors, la ràbia i la ironia de les classes populars.
El dissabte 9 de novembre passarà a la història del País Valencià com el dia que, després de molt de temps, el poble valencià s’expressava clarament com una nació. I on l’expressió popular, davant la inoperància del règim i els seus aparells institucionals (partits i sindicats) agafava, per moments, el timó del seu destí accelerant, en una nit d’enuig, aquest impressionant procés d’empoderament, per a propiciar la caiguda de Mazón i el seu govern i caminant envers la consciència rupturista i el contrapoder nacional-popular.
La pregunta que sura per sobre els esdeveniments és: a quins impulsos seguiran les nostres organitzacions de classe i valencianistes, als impulsos desmobilitzadors de la cort o als que, juntament amb el poble combatent i les seues contradiccions, avança en la lluita contra el feixisme espanyol mantenint, al màxim, el procés d’empoderament popular valencià.
