Si va dir el filòsof que el futbol és un esport en què juguen onze contra onze i sempre guanya Alemanya, Espanya és un sainet en què PP i PSOE es barallen i sempre perdem els valencians. I guanya Madrid, és clar. Ho estem tornant a constatar amb la disputa ridícula sobre la condonació —d’una part mínima— del deute autonòmic anunciada per María Jesús Montero, ministra d’Hisenda espanyola. El PSOE ven aquest nou moviment com un èxit esplendorós, mentre que el PP el qualifica de xantatge, i tot el món entén que els papers del sainet s’intercanviarien si a la Moncloa estigués l’altre.
Ara bé, per a entendre què està passant i quadrar el sudoku, cal fer algunes voltes i mirar de no perdre’s en una tirallonga eterna de xifres. En aquest sentit, ens toca, començar pel final: el càlcul que ha emprat María Jesús Montero, ministra d’Hisenda, com déiem, però també candidata a la Presidència de la Junta d’Andalusia en les eleccions que tindran lloc l’any vinent, sorgeix d’un mètode de distribució territorial que no es justifica de cap altra manera que no siga un model ad hoc perquè Andalusia siga l’autonomia que més se’n beneficie. Es tracta de la que més quantitat relativa i nominal de deute aconsegueix condonar.
Res a dir-ne, d’altra banda. En cap moment vull insinuar que Andalusia siga un territori privilegiat pel sistema, quan, de fet, és el contrari. El que afirme de manera clara és que es tracta d’una mostra més de com funciona la política a Espanya: com un casino tronat regentat per cacics que prenen per imbècils els seus súbdits. Res més. I res menys.
Unes altres coordenades que hem de navegar —però ara no del final, sinó de l’inici— per a entendre l’afer són les que ens porten a la gestació d’aquesta condonació del deute: el compliment del pacte d’investidura que va signar el PSOE amb ERC en 2023. És a dir, que, una vegada més, allò que el PSOE pacta i acorda es compleix segons quan i segons de quina manera i ja veurem. De fet, Catalunya és, juntament amb les Illes i el País Valencià, una de les grans perjudicades pel repartiment. Salta la sorpresa a Las Gaunas.
Per a tancar aquestes coordenades prèvies, no podem, és clar, ignorar què passa amb Madrid, que podríem dir que, com sempre, encara n’ix més beneficiada que Andalusia. Per què? Perquè a Madrid també se li condona deute, tot i que no té sentit que es faça, ja que no en té, gràcies a un ultradopatge obscé, però constitucionalment sancionat, per descomptat. El truc és tan simple com barroer: com que no es pot permetre cap singularitat que trenque la igualtat, tots els territoris han de veure condonada una part del seu deute, siga com siga. Així, encara que Madrid no tinga ni un euro de deute en mans del Fons de Liquiditat Autonòmica —és a dir, de l’estat espanyol—, que és el que ha generat la necessitat de condonar una part del deute, també n’ha de rebre. Per tant, la resta de ciutadans espanyols paguem el deute privat dels madrilenys amb els nostres impostos. Voilà. A Espanya, quan et parlen d’igualtat, només tens una certesa: que et fotran la cartera. Com sempre.
Nosaltres patim una espoliació singular, però de cap de les maneres se’ns pot aplicar una solució singular. I, com que se’ns aplica un model igual per a una situació desigual, el que s’acaba produint en la pràctica és allò que passa sempre: que es continua reproduint el saqueig. Singular, per descomptat. Nihil novum sub sole.
Perquè els valencians ara paguem la condonació igualitària de Madrid de la mateixa manera que hem pagat de les nostres butxaques l’espoliació singular que patim i que sempre hem patit. El nostre deute està en un 80% en mans del FLA, és a dir, d’Espanya. Aquest mecanisme es va posar en marxa fa ja més de deu anys i bàsicament consisteix en el procés pel qual Espanya ens presta els nostres diners amb interessos. Així, el pagament del deute suposa ja un de cada quatre euros dels pressupostos de la Generalitat. Sí, heu llegit bé: un de cada quatre euros.
Això vol dir que, cada quatre anys, tots uns pressupostos de la Generalitat se’n van a pagar el deute generat perquè Espanya ens presta els nostres diners amb interessos. En comptes de fer hospitals, escoles o contractar tècnics de dependència, per exemple, els valencians treballem i paguem impostos perquè Espanya ens espolie en benefici bàsicament de l’especulació turborajolista madrilenya. Un senyor projecte suggestiu de vida en comú.
D’altra banda, el nostre deute no l’hem generat perquè hàgem estirat més la mà que la màniga. Els governs del PP han sigut —i són— una butxaca foradada i una cleptocràcia generalitzada, però, no obstant això, tota la factura que ens han deixat —i ausades que no n’és poca— no arriba ni a igualar un any de saqueig i espoliació espanyola.
Aquesta condonació del deute tot just ens alliberaria d’una quantitat que no arriba al 20% del total. I el govern del PP a la Generalitat diu que no la vol. Si això ens sembla poc, a banda de ser perquè és poc, és també perquè, de fet, el sistema polític espanyol, tant de PP com de PSOE, ja fa més d’una dècada que ha certificat i promet que el deute valencià és insostenible, que és producte de l’infrafinançament i que, així mateix, cal que se solucione amb una condonació. És el mateix règim del 78 qui ho diu, qui ho promet i qui, és clar, ho incompleix.
Una condonació del deute no resoldria cap problema, sinó que només l’alleujaria. Per molt que se’ns condone el deute, si continuem infrafinançats i, per tant, els nostres recursos continuen anant-se’n per a no tornar, simplement hauríem pujat la muntanya perquè la pedra —el cudol, més aïna— caiguera per l’altre vessant. Ara bé, en un context de reconstrucció després de la DANA, encara hi ha menys excuses —i això que abans no n’hi havia cap— per a no condonar tot el deute valencià en mans d’Espanya. Alliberar ara un de cada quatre euros dels pressupostos de la Generalitat per a inversions i ajudes després de la catàstrofe alleugeria la vida de tants i tants valencians. I, tot i que la colla de Mazón i companyia els desvien per als negocis dels seus amiguitos del alma, encara ens n’acabaria arribant per càstig una quantitat infinitament més gran que no la que ens queda després que Espanya ens espolie.
Però aquesta condonació parcial que arriba ara no és producte de cap generosa gràcia singular perquè els valencians ens en puguem refer, almenys una miqueta, després de la tragèdia, sinó que és un producte del joc de trilers que es coneix com a política espanyola i que també ens afecta perquè, si fa no fa, passàvem per allà. Fascinant i corprenedor.
Al remat, el deute és un sistema bàsic de dominació i control. I Espanya, evidentment, l’empra com a tal. En aquest cas, com sempre, l’empra com a moneda de canvi, quan no té més remei per a pactar un govern, com a ferramenta de compra de voluntats electoralista i, és clar, per a continuar espoliant-nos mentre fa més i més profund i massiu el forat negre de Madrid. El mateix sainet de sempre, per tant.
