Una imatge que explica molt bé el daltabaix que han viscut les forces situades en l’espectre progressista valencià en aquestes eleccions és que, si, en 2015, va semblar que les dretes havien desaparegut del mapa (a l’àrea metropolitana de València, el PP només controlava Alfafar, Llocnou de la Corona o Emperador, per exemple, i aquests dos últims són els municipis més menuts del País Valencià), encara mantenien dues institucions supramunicipals, com són les diputacions d’Alacant i de Castelló, des de les quals exercir el contrapoder. Ara, en 2023, les esquerres no en controlaran cap, d’institució supramunicipal, després que la Diputació de València haja caigut, finalment (però temporalment?), en mans de PP i Vox.
Les diputacions són unes institucions molt poc democràtiques (es trien per sufragi indirecte) i que, fonamentalment, serveixen, en el millor dels casos, per a fer caciquisme. Els ajuntaments -i sobretot els més menuts- tenen un finançament molt insuficient i, doncs, depenen de les diputacions -que tenen un finançament molt bo, per contra- fins i tot per a poder ser funcionals en el seu dia a dia, tal com està dissenyat el sistema actualment. Així, unes institucions que haurien de desaparéixer definitivament, continuen, si fa no fa, més vives que mai per a escampar els tentacles d’influència i clientelisme.
En aquest sentit, però, era important que la Diputació de València no quedara en mans de PP i Vox, l’única en què numèricament era possible que es donara aquest escenari. El PP hi ha sigut la llista més votada (indirectament, com explicàvem, ja que el que es compta són els vots a les llistes municipals) i, doncs, o hi havia el pacte alternatiu que no s’ha produït entre PSOE, Compromís i Ens Uneix, el partit de l’alcalde d’Ontinyent, Jorge Rodríguez, o la dreta es feia també amb aquesta institució, com ha sigut el cas. Aquest desenllaç és especialment negatiu per a la cultura, àmbit en el qual es podria incidir des de la diputació com a contrapés contra el torero, si se seguia la bona tasca que aquestes dues legislatures hi havien exercit Xavier Rius, com a diputat, i Vicent Flor, com a director de la Institució Alfons el Magnànim.
Però com hem arribat fins ací? Fent un espòiler, podríem sintetitzar-ho tot plegat com l’episodi -definitiu?- de les baralles de dos galls molt galls en un corral molt menut. Jorge Rodríguez era un valor que cotitzava molt alt en 2015, com a batle d’Ontinyent amb una majoria absolutíssima i com a president progressista de la Diputació de València, fins que un cas de presumpta corrupció -del qual va estar absolt uns dies després de les eleccions municipals i autonòmiques del passat 28 de maig, casualitats d’un sistema judicial exemplar i exemplaritzant- va posar fi al seu ascens meteòric, que apuntava a relleu, en el moment processal oportú, de Ximo Puig. Rodríguez no va amagar el cap entre les cames, després de veure’s expulsat del PSOE, i va renovar -i ampliar- la seua majoria absoluta en 2019 a Ontinyent amb un partit local i personalista, La Vall Ens Uneix. En 2023, a més de repetir majoria absoluta a Ontinyent -tot i que no «tan absoluta» com quatre anys enrere, que ho era molt: 17 regidors de 21-, va continuar ampliant la seua influència en la comarca: allà on es presentava una llista d’Ens Uneix, o aconseguia la batlia o era decisiva. A més, la capritxosa aritmètica electoral li servia en safata de plata el plat ben fred de la venjança: la diputada d’Ens Uneix decantaria cap a PP-Vox o cap a PSOE-Compromís la majoria a la Diputació de València.
En l’altra banda del ring, però, teníem la nèmesi de Jorge Rodríguez: Carlos Fernández Bielsa, batle de Mislata -el municipi amb més densitat d’habitants per metre quadrat del País Valencià i integrat funcionalment com a barri de València en tots els sentits- des de 2011, quan hi va accedir amb només 29 anys. Des d’aleshores, Bielsa ha anat encadenant majories absolutes tan àmplies com les de Rodríguez a Ontinyent, però, això sí, sempre retent vassallatge i fidelitat verbal a les sigles i la direcció del PSOE valencià. Ara bé, no se li escapava a ningú -tampoc a Jorge Rodríguez i menys encara a Ximo Puig- que la mirada de Bielsa no tenia com a estació de terme la Diputació de València, sinó que aquest càrrec era un trampolí des del qual propulsar-se cap a la candidatura a la Generalitat en 2027 i, òbviament, des d’ací fins a l’infinit i més enllà (és a dir, un ministeri a Madrid, quan s’alineen els astres).
Les trajectòries d’aquests dos polítics, tanmateix, són com dues gotes d’aigua. L’única diferència és que un l’ha desenvolupada a la capital de la Vall d’Albaida i l’altre, en un municipi de l’àrea metropolitana de València. Si els hagueren intercanviat en nàixer, la història s’hauria contat de la mateixa manera, però amb rostres diferents. Així mateix, Bielsa, ideològicament, podria estar perfectament integrat en Ciudadanos, si no fora perquè aquest partit ja no existeix i, com a bon polític aspiracionista, el batle de Mislata va saber intuir que el seu futur passava per unes altres sigles, que, almenys, oferien més d’un segle de garantia, al mateix temps que, siguem sincers, també oferien una ideologia intercanviable, segons com convinga, amb Ciudadanos. En aquest sentit, si aquest daltabaix li costa a Bielsa un bon fre en el seu ascens meteòric, no seria una gens mala notícia per al valencianisme.
Al remat, el valencianisme també podria aprendre alguna lliçó d’aquest sainet que hem viscut aquests dies a la Diputació de València. Per què Compromís s’ha alineat sense fissures amb el PSOE, fins a l’extrem de votar Bielsa gratuïtament quan ja se sabia que la diputada d’Ens Uneix es votaria ella mateixa i, doncs, la votació seria simplement declarativa? Ja vàrem veure fa poc més d’un mes de què servia el seguidisme acrític del PSOE i, segurament, ho tornarem a veure en uns pocs dies. Que les condicions d’Ens Uneix, exigint la presidència amb només una diputada, foren abusives o no era un problema del PSOE i, a més, si, pel camí, podies ajudar a erosionar un perfil tan descaradament Ciudadanos com el de Bielsa, benvingut siga Ens Uneix. Que es visualitze que Compromís no només s’emancipa del PSOE i juga a la «geometria variable» amb el PP quan aquest el deixa sense la cadira, com s’ha vist -i ben jugat- a la Mesa de les Corts. A veure si encara hi ha temps per a madurar i desfer-se del complex de germà menut del PSOE, al remat.
