«La història es repeteix. Primer com a tragèdia i després com a farsa» diu aquella arxirepetida frase de Marx. I pràcticament sempre citada malament, segurament també en aquest article, encara que jo no me n’he pogut estar després de veure el numeret de la premsa conservadora amb l’invent de la Izquierda Española.
Perquè l’operació ha resultat tan evident que dubte que haja pogut enganyar a ningú. Veure mitjans, periodistes i altres agitadors de les xarxes, més de dretes que l’aixeta de l’aigua freda, aplaudint amb les orelles «l’esquerra que Espanya necessita» i fent comentaris de l’estil «jo mai els votaré, però el seu discurs és necessari», deixa molt clar el tipus d’opció esquerrana que representa aquest txiringuito.
Perquè, només per començar, si els únics reconeixements arriben des de gent que ja de primeres avisa que no et votarà, mentre els potencials votants es descollonen de tu, doncs molt de recorregut no pinta que tinga la cosa.
UpyD primer, i després Ciudadanos, tenien una vocació transversal i un discurs de renovació que sí que se’ls suposa una base social important, encara que siga molt nebulosa i mai s’haja estructurat políticament. Llavors, l’intent d’oferir una alternativa política al bipartidisme que servira de recanvi en cas d’enfonsament dels actuals partits del sistema, tenia un sentit i estava ben travada. I ni tan sols així la cosa ha acabat de consolidar-se, com han vist i patit els taronges l’últim cicle electoral.
De fet, més que una repetició de l’Operació Ciudadanos, l’aparició de la Izquierda Española tindria els seus precedents en altres intents de la dreta de crear i impulsar suposades alternatives d’esquerres amb la intenció de fer perdre prou vots com per decantar algun diputat que puga ser essencial. Serà el cas de Frente Obrero, pensat per perjudicar Podem i que a les darreres eleccions espanyoles va treure la insignificant xifra de 46.530 vots, malgrat un ressò mediàtic totalment desproporcionat per la seua representativitat i uns diners per fer campanya que ningú explica d’on han eixit. O en clau més valenciana, podria ser el cas del Partit Socialdemòcrata Independent, que el «clan Blasco» va fundar a principis dels 90, amb un suport mediàtic inversament proporcional als seus resultats electorals. Experiments, a més, que tampoc queda clar a qui han furtat realment els vots que, en el cas del Frente Obrero, estic segur que ha perjudicat més Vox que Podemos.
Desconec si a Espanya el tema de l’amnistia preocupa tant com perquè una part substancial del votant socialista es replantege el seu vot. Imagine que les eleccions europees seran un poc el termòmetre d’aquest ambient. Però en tot cas, pensar que el PSOE de Page o de Fernández Vara no són prou espanyols i que hi ha espai per a una alternativa «d’esquerres no nacionalista» –o siga, molt nacionalista de la nació espanyola- és viure una realitat paral·lela.
