Això era que divendres passat jo havia de presentar a la Vall d’Uixó el llibre El Sàhara: la terra promesa, de Vicent Garcia Devís, però un incident domèstic m’ho va impedir. No voldria, però, que la gent interessada es quedara sense saber el que hi opine, així que ho explicaré ara.
Garcia Devís és un periodista de fermes credencials. Ha sigut corresponsal de la Televisió Valenciana a Brussel·les i no s’ha perdut cap conflicte important dels que van cosir, a destralades, el segle XX amb el segle XXI: la Guerra del Golf, Iugoslàvia, Somàlia… Era la persona indicada, doncs, per escriure la crònica de les aspiracions sahrauís a la independència, des de la Marxa Verda fins a l’actualitat.
Perquè aquest és el contingut del llibre: una revisió històrica, plena de detalls i d’informació valuosa, sobre els avatars del Sàhara entre 1975 i ara mateix. Curiosament, en una segona edició del volum l’autor hi ha incorporat unes cròniques per al diari Las Provincias que el poeta Vicent Andrés Estellés va publicar al rotatiu capitalí en 1974. Estellés, que va arribar a ser redactor en cap a Las Provincias, visita el Sàhara i s’entrevista amb alguns dels actors polítics del moment. Els seus textos, però, són una mica decebedors: escrits en un castellà correcte i funcional, sembla que no tinguen altre propòsit que demostrar que els sahrauís senten un profund amor per Espanya i una confiança cega en les seues autoritats…
Això era 1974. Quatre anys després, en 1978, a Estellés li van donar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i, com a conseqüència i de manera fulminant, va ser despatxat de Las Provincias. En aquell temps la subdirectora i factòtum màxima del periòdic, Maria Consuelo Reyna, ja havia efectuat el seu viratge des d’un incipient liberalisme democràtic al terrorisme verbal antivalencianista que va caracteritzar la seua empresa durant la Transició. Tot això m’ho va contar el propi Estellés a principis dels 80, en una jornada gloriosa en què va acudir a recitar i comentar els seus versos als alumnes de Filologia del Col·legi Universitari de Castelló.
D’una manera o altra, al Sàhara li passa el mateix que a totes les altres terres promeses: tenen moltes promeses i poques terres. És ben sabut l’últim viratge del Govern espanyol en aquest aspecte, reconeixent la soberania del Marroc sobre l’antiga colònia espanyola. A ningú se li escapa que hi ha dos motius per a aquest sorpresiu gir de guió: un motiu es diu Ceuta i l’altre es diu Melilla. El govern marroquí, quan s’enfada amb Espanya per qualsevol motiu, sempre té la mateixa solució: obrir el portell de la séquia i enviar milers d’immigrants a assaltar les tanques de les ciutats autònomes. I això és el que Pedro Sánchez ha volgut tallar sacrificant les aspiracions democràtiques del poble sahrauí.
Ceuta i Melilla, deia. Una pregunta retòrica, al respecte: per què Gibraltar ha de ser «espanyol», al marge de la voluntat dels seus habitants, i Ceuta i Melilla, també al marge d’aquesta voluntat, no han de ser «marroquines»? És una cosa que no he entés mai. Espanya defensa a sang i foc la seua sobirania sobre les dues places africanes, però en canvi no tolera que Gran Bretanya no faça el mateix amb el famós –i estratègic- penyal. Molt bé.
No es necessita ser massa intel·ligent per entendre que, en la geopolítica internacional, els estats no juguen net. Reclamen com a propis arguments que no suporten vore exhibits en els contraris. I això no té el menor sentit.
Tot això, doncs, ve suscitat per la lectura del llibre de Vicent Garcia Devís. La Vall d’Uixó era un lloc idoni on presentar-lo, perquè moltes famílies d’aquesta localitat de la Plana Baixa acullen molts xiquets sahrauís. Alguns han sigut alumnes meus.
No sé si algun dia el Sàhara deixarà de ser una terra promesa i s’hi compliran les resolucions de les Nacions Unides. Dissortadament, aquest moment no sembla molt pròxim. Mentrimentres, doncs, podem llegir el llibre de Devís i solidaritzar-nos amb una població condemnada a vagar insomne pel desert, com els antics profetes bíblics.
