Una lloable actitud humana és ajudar l’Altre, però si estem posseïts per la temptació salvífica i volem salvar-lo contra la seua voluntat, es pot dir que la nostra actitud és patològica. La nostra pretensió d’aconseguir un impossible revela una fantasia d’omnipotència. És a dir, creure’s que som Déus.
Però la nostra irracional temptació salvífica, fruit, potser, d’un desequilibri personal, no sols ens abocarà a la desesperació, sinó també a conseqüències nefastes en la nostra vida.
Per exemple, mentres perseguim l’impossible, salvar la vida de l’Altre contra la seua voluntat, fem impossible allò assolible, salvar la nostra, com diria eldramaturg, escriptor i guionista de cinema especialitzat en el camp científic, Robert Ardrey.
Però la temptació salvífica no va sola. Fa parella, potser, amb la pietat perillosa – la hiperempatia que diuen els psicòlegs – formant totes dues un cercle viciós – reveure o veure al respecte Viridiana de Luis Buñuel.
El patiment en excés davant la dissort –ja sia real, ja sia imaginada- de l’Altre, pot portar, en cas de topar amb un esperit messiànic, a voler-lo salvar, encara que siga en contra de la seua voluntat -un impossible, com ja s’ha dit. I amb la prevalença de la Passió, de la pèrdua de la Raó i del nostre lloc al món -les seues conseqüències, potser-, es tancarà el cercle viciós esmentat.
Un cercle viciós del qual només podrem eixir i entrar en un de virtuós si acceptem tant els límits de la realitat com els límits personals.
Les condicions sine qua non, potser, la renúncia a l’omnipotència, a l’omnisciència i al do de la ubiqüitat i l’assumpció de la frustració i la impotència consegüents. Unes condicions necessàries, per cert, per a poder construir un ecosistema humà en què podem desenrotllar-nos com a persones.
