Alguns tertulians, a Madrid, es fan creus sobre que els valencians, malgrat la pèssima gestió del PP, el tornarien a votar majoritàriament. El que passa ací, ara, interessa en la mesura que afecte la governabilitat espanyola. Des de Madrid, no ens acaben d’entendre?… El poble valencià no està desinformat ni viu dins una bombolla. Potser, com també molts madrilenys, alemanys, italians, o nord-americans…, estem informats per comunicadors populistes i pseudoperiodistes. Però és que hi ha un vot bàsic, estomacal, que prové del desig de conservar o d’obtindre comoditat i privilegis, per pírrics que siguen. La base del vot ultraconservador es troba en la gent ressentida amb el sistema i en treballadors poc formats, amb escasses expectatives de millora. I sembla que en el món actual, amb un sistema productiu neoliberal desajustat globalment, en són legió.
En democràcia tots els vots tenen el mateix valor, no? El vot ens iguala, i no cal creure’s superior intel·lectual o moralment davant qui no pensa com tu. El problema és que enfront de propostes insolidàries i moltes vegades tramposes, és difícil trobar-ne d’altres atractives i realistes alhora. Entrem en un cicle perillós. I l’individualisme ferotge a l’estil Trump o Milei s’imposa. Molts votants creuen haver aconseguit un lloc a la taula de salvació de La Méduse, conseqüència d’aquella fragata francesa que en 1816 va encallar front a la costa mauritana. Llanxes n’hi havia per a 250 tripulants… I la resta? Els desnonats van construir un rai amb fustes on provaren de salvar-se: 150 persones; però després de 13 dies a la deriva només van quedar 15 supervivents. Eren els més forts?, o els més astuts?… L’episodi, immortalitzat amb dramatisme pel pintor Géricault es va convertir en símbol de l’individualisme ferotge, del Romanticisme, i era i és una gran metàfora social del nostre món.
Com els defallits d’aquell rai de taulons, em venen al cap els deportats per Trump que, potser, creien haver arribat a un paradís. Ara, amb cadenes i manilles, entren amb el cap cot a l’avió que els portarà a un camp de concentració, desconeixent on i com acabaran les seues vides. Abans els maltractats eren jueus, hui immigrants il·legals o palestinians. De nou assistim al triomf de l’irracionalisme, enfront de la racionalitat, com element bàsic del pensament humà. Prenen força la fe religiosa, els sentiments primaris com el racisme, la voluntat de poder, la violència intolerant, i la crítica a la raó i la ciència. És el mateix irracionalisme que va donar el triomf a Hitler, i que ara li’l dona a Trump i la tropa de personatges estrafolaris que l’acompanya, ací i allà.
En la imperfecta societat que, maldestres, estem bastint, mai no podem donar res per consolidat, per bo, per estable. La fragilitat de la democràcia és un dels signes de la democràcia. Molts, ací també, creuen que les propostes insolidàries i irracionals de la dreta els aniran bé, pensen estar dalt de la taula de salvació. I se sumen a un pensament lineal on només cap un únic sentiment patriòtic -l’espanyol-; una sola llengua -el castellà-; la barra lliure urbanística i la turistificació que els dona treball als menesterosos -encara que siga d’ínfima qualitat- però molts diners als promotors; l’odi a l’ecologisme -respectar la naturalesa és perdre temps i diners-; en el pack també va la família tradicional, amb dones subalternes i l’homofòbia… Però resulta que tanta ximplesa ideològica ens fa mal a tots. Són idees ràncies per a un món que s’obri en la diversitat i és riquesa. Idees ràncies i inútils, com la consulta sobre la llengua derivada de la mal anomenada Llei de Llibertat Educativa (en un context on hi ha una llengua obligatòria, castellà, i una altra només opcional, valencià). Encara no sap el PP que no pot haver una educació a la carta, triada des dels budells, des del prejudici? És irracional des del punt de vista pedagògic i inaplicable organitzativament. A no ser que busquen deliberadament crear un conflicte lingüístic, per aniquil·lar el valencià, cosa poc intel·ligent vista la composició de la societat i la resposta de gran part d’esta.
L’educació, com qualsevol altre projecte social, és un treball col·lectiu, una construcció prioritària, de la que depèn el futur de tots i com a tal necessita estabilitat i fiabilitat, racionalitat i professionalitat. Gosarà el govern de Mazón fer consultes sobre sanitat, seguretat o urbanisme?…
El populisme de categoria ínfima ja ha arribat, sí. I el nostre esforç ha de ser evitar el naufragi, consolidar el vaixell, no construir una taula de salvació mortal on no cabem tots.
