Pel que sembla, parlar valencià al País Valencià en espais públics continua sent un exercici de risc. T’exposes, com mostra amb claredat el que li va passar l’altre dia a un usuari del centre de salut d’Alfafar, no només a no ser atés, o a rebre contestacions desagradables sinó a dur-te una multa en aplicació de la llei mordassa. Però no passa res, que aquest és l’estat més descentralitzat de l’univers i protegeix totes les seues llengües.
Després, això sí, has de tragar-te els incomptables tuits i declaracions cunyades sobre els suposats superdotats, metges i de qualsevol disciplina, que no poden treballar ací perquè se’ls demana el valencià. I clar, després alguns dels que ja tenen la plaça, no sé com de superdotats, s’indignen si algú tracta de parlar-los en valencià. Has d’engolir-te també els comentaris supremacistes sobre que unes llengües cooficials són més importants que altres, i què posa «en tu DNI» i que estem a Espanya, i tot això.
«Si eres español habla español» era una campanya franquista. Hi ha moltes coses que escenifiquen la continuïtat amb el franquisme després d’una exemplar transició sense trencament, i aquesta és una altra d’elles. És com si una vegada passat el temps de dissimular i tallar-se un poc, el nacionalisme espanyol, homogeneïtzador i castrador, tornara amb la seua cançó de sempre. No hi ha més que una llengua espanyola, no hi ha més que una manera de ser espanyol o espanyola, escenificant de fet no la realitat d’una nació, com ells creuen expulsat i combatent el que no entra dins la seua estreta concepció, sinó d’un país al qual una part tracta l’altra amb visió colonial, amb propòsits aculturadors i extractius. Agafar el tren de rodalia i tractar de parlar valencià amb normalitat són dues experiències que ens ho recorden quotidianament. Ningú pot estimar per la força un estat que et fa sentir que la teua llengua, la teua manera de ser, no hi té cabuda, i que només estàs per ofrenar i callar. A veure aleshores qui és que trenca Espanya.
També estan els esquerrans desubicats que consideren que els qui parlen valencià al País Valencià són burgesos classistes i opressors. De veres que no sé en quin món viuen, però segur que no en aquest. A València fins fa quatre dies parlar valencià era de gent de pueblo, i la manera bàsica de distinció, d’infatuar finor, era passar-se al castellà. Perquè ara ens vinguen quatre desnortats, que ni saben on viuen ni els interessa, a dir-nos que la llengua del poble és la de la burgesia. Que vagen al carrer Ciril Amoròs i a Sorní a veure quant de valencià senten. Són els cretins útils de l’aculturació, del nacionalisme espanyol més barroer. I si et descuides, et donen lliçons d’esquerranisme.
Jo tinc la convicció que a qualsevol persona que treballe i visca a València se li pot demanar que entenga el valencià, o que faça per entendre’l. I em consta que és l’actitud de moltíssimes persones castellanoparlants. Crec a més que en poc temps el valencià es pot entendre, especialment per parlants d’una llengua romanç en contacte com és el castellà. I persones llegides com ara els metges més encara. Ja ho vaig escriure una vegada en un tuit parlant d’un entrenador italià que tenia el Llevant, que estava anys treballant a València i que li va fer canviar de llengua a un periodista perquè deia que no entenia el valencià, i crec que ha sigut la vegada que més hate he rebut a aquesta xarxa social. Però, tanmateix, ho continue pensant: el suposat hermetisme i inintel·ligibilitat absoluta del valencià per a parlants d’altres llengües romàniques que viuen a València és una actitud ideològica, i només que ideològica. Eixa insòlita pretensió de superioritat de la ignorància és pur supremacisme quotidià.
