En un entorn fortament castellanitzat i amb l’estudi del valencià a l’escola reduït «a una assignatura circumstancial i en molts casos ni això»(1), les possibilitats (en general) que els estudiants de batxillerat superen el nivell C1 de valencià són minses. Un fet relacionat amb el lent procés de substitució idiomàtica, que en els darrers temps s’accelera, i que cal prendre en consideració quan es comparen els sistemes d’acreditació de coneixements de castellà i valencià al nostre país (vegeu la darrera peça).
Potser vostés han oït aquell argument que descriu el bilingüisme dels valencians com un avantatge, una riquesa cultural que no gaudeixen les societats monolingües. Un enunciat que admés sense reflexió –com ocorre sovint amb els continguts del sentit comú– emmascara els greuges que arrossega. El motiu? El que és beneficiós descrit com una qualitat individual pot no ser-ho sota una òptica col·lectiva.
Com a subjectes individuals, els bilingües valencians podem mantindre contactes i relacions amb parlants de les dues llengües, gaudim de la lectura en els dos idiomes accedint a les obres originals, potser tenim més facilitat per a aprendre altres idiomes de la mateixa família llatina, etc. Tot profit. Tanmateix, en les circumstàncies que han acompanyat i marcat la nostra història, el celebrat bilingüisme valencià esdevé part del mecanisme de substitució idiomàtica en benefici del castellà. Una debilitat que perjudica el futur de la llengua.
Sovint ens demanen canviar de llengua a favor de la del monolingüe, o la canviem per esgotament o hàbit inconscient. Per defecte, molts parlants valencians es dirigeixen en castellà a persones que no coneixen. Hi ha valencianoparlants que no arriben a saber que l’interlocutor també ho és, i usen el castellà entre ells durant anys. Possiblement, un dependent de gran centre comercial que es dirigís en valencià als clients, rebria un toc d’atenció a la primera queixa. Moltíssims forasters nouvinguts se socialitzen en castellà i eludeixen l’aprenentatge del valencià perquè el perceben innecessari, etc.
Alguns estudis sobre el procés de substitució idiomàtica
Sobre el procés de castellanització i el retrocés de l’ús social del valencià, en 1969 Rafael Ll. Ninyoles publica Conflicte lingüístic (ed. 3i4), on caracteritza el bilingüisme del País Valencià com un tòpic que emmascara les conseqüències dolentes que inclou per la pervivència de la nostra llengua. L’autor descriu tres etapes de la castellanització entre el segle XVI i la dictadura franquista. Esquemàticament:
A) Castellanització entre la noblesa i l’alt clergat que seguí la sufocació de la revolta de les Germanies (1520-22), durant el regnat de l’Habsburg Carlos I. La guerra civil, diu Ninyoles «hauria de produir en la noblesa una reacció d’insolidaritat respecte al poble i d’agraïment a la monarquia». La castellanització oficial i administrativa es consuma amb la conquesta militar en 1707, l’adveniment de la dinastia borbònica i els Decrets de Nova Planta. La castellanització roman durant segles estancada en aquests estaments privilegiats com a element de diferenciació.
B) El liberalisme econòmic permet més mobilitat social, i al segle XIX s’hi dona una expansió de la castellanització associada al desig de les noves classes de propietaris i burgesos de participar del prestigi i la distinció castellanoparlant. L’analfabetisme influeix que la castellanització no arriba a gran part les classes baixes.
C) Durant el franquisme hi ha una estigmatització del valencià i una imposició de la llengua de substitució mitjançant la difusió coactiva. L’extensió de l’educació a les classes populars (totalment en castellà) facilita l’ús dels mitjans de comunicació de masses (totalment en castellà), castellanitzant un col·lectiu que al segle XIX patia d’un gran analfabetisme. L’element de distinció entre les classes acabalades continua.
(D) En 2009 Miguel A. Pradilla publica La tribu valenciana (ed. Onada) –prologat per Ninyoles, un recull de cinc treballs anteriors. El tercer d’ells, titulat «La política lingüística contemporània o la deriva substitutòria de l’“idioma valencià”. Després d’una transició problemàtica i d’uns inicis autonòmics potser optimistes i esperançats, i amb la llengua a l’escola, els estudis i enquestes sobre l’ús social del valencià de primeries d’aquest segle «semblen concloents a l’hora de tornar a parlar sense subterfugis de procés de substitució lingüística», diu Pradilla. L’autor afegeix una quarta fase que descriu la continuació del procés castellanitzador des de la transició, i que bateja com a difusió encoberta. Una etiqueta que revela les aparences, la cosmètica que s’hi utilitza sovint en democràcia, on els mètodes de modelació del sentit comú necessàriament han de ser més subtils que la crua coacció.
Pradilla bateja els anys de transició com l’època de claudicacions. Emergí i prengué vol un sector capficat en mantindre la llengua del nostre país tal com havia arribat a la fi del franquisme. Les idees força propagades foren el secessionisme (l’aïllament del valencià de la resta del domini lingüístic) i l’anticatalanisme (alertant sobre unes suposades intencions colonitzadores des de Catalunya). Partits com l’UCD i Alianza Popular aprofiten electoralment aquest discurs. La influència d’aquest sector en els anys que s’enllestien els primers pactes i lleis autonòmiques fou decisiu en les renúncies amb què naixia la nostra autonomia.
En el que succeeix posteriorment és rellevant l’allargada ombra d’aquest sector, i el seu èxit en modelar el sentit comú de gran part de l’electorat. D’aquí venen les precaucions de les formacions progressistes per no esperonar-los, i llur incomoditat d’entrar en debats identitaris. I així, Pradilla parla d’una etapa d’infraplanificació, durant el govern del PSPV-PSOE, que malbarata les esperances de contrabalançar les renúncies del període anterior, i una etapa de contraplanificació durant els anys de govern del PP. Dues etapes ineficaces per frenar el procés de substitució idiomàtica.
Posteriorment a aquest treball, hem tingut la repetició d’una etapa d’infraplanificació durant els governs del Botànic i l’actual etapa de contraplanificació, especialment enèrgica. Una «croada contra el valencià (…) un lingüicidi», com apunta Pradilla en un recent post de facebook. Els processos de substitució idiomàtica són dificilíssims de revertir quan han avançat molt. Un exemple: el cas del gaèlic irlandés. En cent anys d’independència, els resultats aconseguits per revitalitzar-ne l’ús social, i revertir la fortíssima substitució, a favor de l’anglés, que ocorregué, fonamentalment durant el segle XIX –en una Irlanda ocupada durant segles, han estat minsos. Els col·lectius revitalitzadors mantenen, però, l’empeny i les esperances.
Anticipant-se a les circumstàncies d’irreversibilitat, Pradilla, qualifica de «situació molt delicada» el moment que vivim en relació amb la nostra llengua.
(1) Encertada expressió que fa servir Rosanna Martínez (Escola valenciana) en aquest article.
