Fa dos anys em va colpir aquest article de la sociòloga i escriptora Marian Díez Picó on afirmava no comprendre com els seus fills i els amics dels fills es comunicaven exclusivament en castellà malgrat ser valencianoparlants i haver estudiat des de sempre en valencià. Els processos de reemplaçament idiomàtic estan sovint alimentats per les accions d’una potència colonitzadora com a part de l’estratègia d’assimilació. Tanmateix, el comportament del poble colonitzat també pot col·laborar a la substitució.
Mirem el nostre cas. Si la castellanització fou vista i desitjada en les etapes inicials de substitució com un signe de distinció (vegeu «La substitució idiomàtica»), hui en dia, la principal causa és, possiblement, el fenomen de submissió lingüística, una conseqüència de la debilitat inherent al nostre bilingüisme. La submissió lingüística és la facilitat amb què canviem innecessàriament al castellà, sense esbrinar si el nostre interlocutor ens entén en valencià, o potser sabent que sí que ens entén, tot arribant a començar, nosaltres mateix, les conversacions en castellà.
Els processos de substitució idiomàtica són dificilíssims de revertir quan han avançat molt. Hui voldria aportar elements per a comprendre les condicions d’irreversibilitat de la substitució.
El concepte de la percolació
Percolació (DNV): «Filtració dels fluids a través de materials porosos». Els materials porosos són malles de porus. Els porus són espais entre les partícules del material. La filtració consisteix en el fet que el fluid pot avançar d’uns porus a altres aprofitant les connexions que hi haja entre ells. Una connexió oberta permet la filtració perquè el fluid que li arriba pot passar a altres porus. Una connexió està tancada quan des d’un porus, el fluid no pot filtrar-se a cap altre. La filtració és efectiva quan la continuïtat de connexions obertes permet que el fluid avance. Poden quedar porus i agrupacions de porus (clústers) secs, isolats. També poden haver-hi clústers amb líquid sense connexions de transmissió obertes. Però si el fluid ha trobat camins per travessar la malla i convertir la filtració en irreversible, parlem de percolació.
La percolació cultural
El concepte de percolació ha saltat de la fisicoquímica a altres àmbits on hi ha fenòmens de transmissió, per exemple el de les malalties contagioses. També al sociològic, a l’estudi de la propagació de les idees o creences, on s’ha encunyat el terme percolació cultural.
La societat és una malla de connexions entre individus; aquests són els nòduls. Una opinió o creença comença a propagar-se. Diguem-li portadors de la idea als individus que s’hi sumen a ella. Assumim que els petits col·lectius solen ser més homogenis, i que això els fa més permeables a una idea que s’ajusta al seu tarannà. I que en grans comunitats creix la probabilitat que hi haja individus i grups que no la comparteixen o en són indiferents. Aleshores, el model de percolació preveu que s’hi formen petites agrupacions on dominen els portadors, clústers de percolació desconnectats entre si per la presència de nòduls i clústers no portadors. Si la proporció de portadors en la societat va en increment, augmenten les probabilitats de connexió entre clústers de percolació per a formar agregats majors. Finalment, si els portadors assoleixen una continuïtat travessant la societat de part a part en qualsevol direcció, s’arriba al moment de la percolació. Qui vulguen combatre la idea propagada, i revertir la situació, ho tenen molt, però molt cru.
La percolació en la submissió lingüística
Per a extrapolar el model de percolació cultural descrit a dalt al fenomen de la substitució idiomàtica redefinim el significat de portador. Ara és un valencià la llengua de comunicació del qual és el castellà. En són moltíssims, molts han nascut ací. Els valencianoparlants que cauen en submissió lingüística s’hi sumen al col·lectiu de portadors. Aquests portadors valencianoparlants possiblement també ho són de la creença que eixe comportament no perjudica les possibilitats de pervivència de la nostra llengua.
La primera etapa de substitució fou un fenomen estancat en la noblesa i l’alt clergat com a signe de distinció. Però a partir de la segona etapa, durant el segle XIX, quan la castellanització comença a travessar verticalment les classes socials ja podríem parlar de clústers de percolació. En l’etapa de difusió coactiva (durant el franquisme) creix el bilingüisme, un de singular: castellà per a tot (administració, ensenyament, mitjans de comunicació, etc.), valencià sense escola i per a casa. Privats del seu estudi, els valencianoparlants mantenim la llengua en la intimitat de la família i les amistats, i en les manifestacions folklòriques. Els clústers de percolació hagueren d’incrementar-se i créixer. L’argument de la bona educació, que se li exigeix al bilingüe valencià perquè canvie al castellà, jugant-hi en contra.
Un altre augment s’ha produït, a partir de la transició democràtica, associat a la creació i propagació de la idea del secessionisme lingüístic –l’aïllament del valencià de la resta del nostre domini lingüístic, que formem amb Catalunya i les Illes– com a estratègia electoral. I així, els líders del secessionisme solen predicar la submissió amb l’exemple, i usen quasi exclusivament el castellà, amb poques excepcions. Possiblement, entre els qui han abraçat la tesi secessionista és on més abunden els portadors que fàcilment formen clústers de percolació en famílies, cercles d’amistats, associacions, clubs, etc. Però també se’n formen en àmbits no secessionistes, com ens alerta Marian Díez Picó. I, per descomptat, entre qui no pensen mai en aquestes qüestions.
I el moment de la percolació?
M’agradaria creure que no hem arribat al moment de percolació. Hi ha ciutats i conurbacions percolades i que, simultàniament, són colossals clústers de percolació, però també hi ha clústers resistents en grans àrees comarcals. La pressió per caure en la submissió lingüística és poderosa; fer-se portador és inconscient i passiu, és fàcil, solament cal abandonar-se. Resistir requereix una actitud activa i conscient persistint en l’ús de la llengua. També és una qüestió d’hàbit. Escoltar i llegir mitjans de comunicació en català-valencià contribueix a crear l’hàbit i, de passada, ajuda a potenciar el minso sistema comunicatiu en valencià. Se’n diu sinergia.
