Aquesta frase de la poeta nicaragüenca Gioconda Belli resumeix amb precisió el sentit profund de la Vaga General del País Valencià del passat 29 de maig, convocada per Intersindical Valenciana, CGT, CNT i COS. Una vaga que va nàixer de la voluntat de nombroses persones i col·lectius afectats per la DANA, però també de molts altres sectors de la societat valenciana que reclamaven una resposta col·lectiva davant la passivitat institucional del Consell de la Generalitat, el desmantellament dels serveis públics, la precarietat laboral i uns pressupostos per al 2025 clarament antisocials.
Els sindicats de classe, amb el suport d’Acord Social Valencià i d’un ampli ventall d’entitats socials, van fer un pas valent i necessari: convocar la primera Vaga General d’obediència valenciana de la nostra història recent. No fou una decisió senzilla, però sí imprescindible. I ara, amb la perspectiva del temps, podem afirmar que va ser un encert rotund.
És de justícia reconéixer la determinació, el coratge i l’enorme esforç de les direccions sindicals, de la militància i de l’afiliació d’Intersindical Valenciana, la Confederació General del Treball, la Confederació Nacional del Treball i la Coordinadora Obrera Sindical. “Què grans són els sindicats minoritaris!”, s’ha escoltat arreu. I és ben cert. Han fet allò que altres, que es presenten com a “agents socials”, no han volgut o no han sabut fer en més de quaranta anys d’autogovern.
Han trencat el fals mite que no es pot convocar una vaga general sense el concurs de tots els sindicats. El 29 de maig no va ser només una vaga laboral: va ser una vaga social i ciutadana, construïda des de baix, de forma participativa, assembleària i autogestionada. Sense tuteles, amb plena autonomia i al servei del clam popular.
Aquesta convocatòria ha teixit complicitats i enfortit els llaços entre els col·lectius més dinàmics, combatius i compromesos del nostre país. Ha demostrat que quan la gent s’organitza, és capaç de marcar rumb i obrir camí.
Un camí que fa dècades que recorre el nostre poble i que va tindre un punt d’inflexió amb la DANA (depressió aïllada en nivells alts) del 29 d’octubre de 2024 i amb la nefasta i negligent gestió del Consell. La ciutadania es va mobilitzar massivament per socórrer les poblacions afectades, rebent també la solidaritat de pobles d’arreu de l’Estat, d’Europa i d’altres continents. Una demostració immensa de tendresa i d’indignació, com es va evidenciar en la gran manifestació del passat 9 de novembre.
Des d’aleshores, s’ha produït un treball incansable a les zones afectades: mobilitzacions, exigència de reparació i justícia, constitució d’un Acord Social Valencià i dels Comités Locals d’Emergència i Reconstrucció i una crida persistent a la dimissió del màxim responsable polític de la mala gestió: Carlos Mazón. No pot liderar la reconstrucció qui ha estat incapaç de complir amb el seu deure.
La Vaga General s’inscriu dins aquest procés de mobilització social i laboral. Una convocatòria necessària i oportuna per reclamar inversions reals per a la reconstrucció posant les persones i els col•lectius afectats en primera línia; per exigir mesures efectives contra la pobresa i la precarietat; per defensar els drets laborals, socials i econòmics; per garantir l’accés als béns comuns i als serveis públics; per rebutjar la mercantilització de la sanitat, l’educació i la protecció social; per reclamar una ocupació i un habitatge dignes; i per millorar la vida de les treballadores i treballadors i del conjunt del poble valencià. També per exigir, amb tota la força, la dimissió de Mazón i l’assumpció de responsabilitats.
La vaga ha estat un èxit en múltiples dimensions: per la convocatòria i organització, per l’arrelament territorial, per la participació —especialment en les manifestacions—, per posar a l’agenda les seues reivindicacions, per la seva projecció mediàtica, per la repercussió estatal i internacional, i per haver avançat en la construcció d’un espai d’unitat sindical, social i popular amb vocació de contrapoder. Un èxit, a més, malgrat els intents de desmobilització i la repressió injustificada patida durant la jornada de vaga.
La repercussió estatal ha estat notable, amb concentracions de suport en ciutats com Madrid, Valladolid, Mérida, Múrcia, Lleida, Saragossa o Barcelona. La convocatòria també ha comptat amb l’adhesió i el suport explícit de la pràctica totalitat del sindicalisme de classe alternatiu de l’Estat espanyol, així com de nombrosos moviments socials i polítics compromesos amb la justícia social, la defensa dels serveis públics i la solidaritat entre pobles. A més, ha transcendit internacionalment: s’han rebut mostres de suport de sindicats i organitzacions de l’Amèrica Llatina —com ara d’Argentina, Brasil, Uruguai, Mèxic, Colòmbia, Equador, Panamà, Perú, Xile o Cuba— i també d’Europa —França, Portugal, Itàlia, Suïssa, Alemanya…—, així com de xarxes, plataformes i federacions sindicals internacionals. Només els de sempre han preferit callar o, pitjor encara, distorsionar la realitat i intentar boicotejar el procés de mobilització.
Aquesta vaga marca un abans i un després. No només en la resposta a la gota freda, sinó en la lluita social i sindical del País Valencià. Ara s’obre un temps de valoració i reflexió col·lectiva per continuar avançant juntes. Un camí que ens porta a una data clau: el primer aniversari de la DANA, el 29 d’octubre de 2025. Una jornada que ha de ser de memòria, de mobilització i de lluita, per recordar les víctimes i les persones afectades, però també per fer de la solidaritat un crit organitzat. Perquè, com ens va ensenyar Gioconda Belli, la solidaritat és, efectivament, la tendresa dels pobles.
