Deu anys abans de la mort del dictador la socialdemocràcia alemanya es plantejà anar preparant el postfranquisme. Al meu recent llibre Un temps i un país, he fet referència al procés de creació d’una coordinació de grups socialista a l’Estat espanyol diferenciat del PSOE, el qual en aquell moment estava sota la direcció de Rodolfo Llopis i l’exili. Al País Valencià, el que es va anar conformant com a Partit Socialista Valencià (PSV) formava part d’eixe projecte juntament amb el Moviment Socialista de Catalunya i altres grups. El cas és que Josep Pallach i Amadeu Cuito, residents a França i a la RDA, respectivament, aconseguiren el suport de la socialdemocràcia alemanya i, a partir del 1964, almenys segons jo vaig conèixer, va funcionar una mena de pla.
L’ajuda es canalitzaria a traves d’una fundació, la Friedrich Ebert, fundada el 1925, que tenia la finalitat de promoure la socialdemocràcia a traves de la formació política i social. En tant que responsable de relacions internacionals del PSV, vaig assistir a una primera sessió el 1965 a l’establiment que existia en Sonnemberg, a prop de Goslar i Frankfurt. Es tractava d’un seminari dedicat a la democràcia a Europa, i m’acompanyava Pau Verrié del MSC, editor i expert en art, que feia d’enllaç entre la Fundació i l’interior. Era una persona culta, i molt afable. Recorde el detall que quan ens donaren el símbol identificatiu per portar-lo a la jaqueta amb la bandera espanyola, Pau em donà les quatre barres per incidir en la nostra condició nacional.
En eixe primer encontre hi havia gent de França, amb els quals podia parlar fàcilment, puix amb la resta hi havia traducció simultània. Una de les activitats va ser la visita a la frontera amb la RDA, amb el mur i les garites militars, una forma d’evidenciar el totalitarisme «comunista». Pau en aquell viatge em proposà fer de delegat de la Fundació al País Valencià i organitzar expedicions de valencians que tenien un possible futur polític. Així, a la tornada i durant el temps que vaig continuar al PSV, em vaig ocupar d’eixa tasca, o siga fins a finals del 1966, i també durant un poc de temps més ja com independent fins al 1968.
A la Universitat de València, farà uns quatre o cinc anys vaig dipositar la documentació que tenia, almenys una part, una altra la va agafar la policia quan em detingueren al 1967, però fent memòria recorde alguns dels noms que hi assistirem, de segur que algun faltarà: Valerià Miralles, Francesc Candela, Ricard Pérez Casado, Elia Serrano, Vicent Arrué, Vicent Caurín, Joan F. Mira, Benjamí Bono, Vicent Albero, José Rodrigo, Francesc Candela, Jaume Barceló, Francesc Carrera i jo mateix.
La meua segona estada fou el 1969. Va haver-hi en aquell moment prou moguda al seminari, puix el tema del reconeixement de la RDA (República Democràtica Alemanya) generà uns debats molts intensos, tot i tenint en compte que en la delegació francesa hi havia gent que havia participat al Maig Francés del 68. Ens cridaren a l’ordre i la cosa no passà d’eixe punt. En general, hi havia un bon rollo, puix, a més a més de les sessions, teníem activitats lúdiques i de convivència, com ara balls, excursions… Conserve alguna foto i un llibre de regal.
Com és habitual en aquests casos totes les despeses estaven cobertes, com unes vacances. Per a la nostra gent resultava atractiva la proposta, una forma d’eixir a fora i conèixer altres realitats.
Aquesta ajuda també es traduïa en altres esferes, ja més en relació amb la política o el sindicalisme. Com a representants de la Fundació, entre altres, retinc els noms de Hans Mathoferer, alcalde de Frankfurt, i Max Diamant, de la IG Metal. En el 66 tinguérem una trobada a Montserrat, sota la protecció dels monjos ens reunírem amb representants de la Fundació unes trenta persones de diversos punts de l’Estat. Al final dels debats i els intercanvis d’informació, Daniel Benedit, aleshores Secretari General de la Federació Internacional d’Obrers del Metall, va repartir entre els assistents ajudes econòmiques per a la creació de l’Aliança Sindical Obrera. En eixa ocasió l’acompanyàvem de Catalunya Rodolf Guerra, Joan Riom, Marta Mata i gent d’altres llocs de l’Estat.
Com podeu veure, una part de la nostra història un tant oblidada.
