En els últims temps, hem pogut presenciar un auge del masclisme a les xarxes socials i, com a resposta, el desenvolupament de noves polítiques al voltant del consentiment, les quals posen en qüestió comportaments històricament normalitzats per part dels homes, assenyalant-los com a abusius. Davant d’això, el concepte de consentiment es troba en debat constant, fins al punt que alguns sectors arriben a insinuar que posar el consentiment com a requisit, coarta la llibertat sexual dels homes. De fet, ho vam veure en múltiples vídeos de diversos youtubers i tiktokers que presentaven un document de consentiment perquè les dones el signaren, com si no foren capaços de percebre quan una dona està consentint i quan no.
No obstant això, és rellevant exposar com un gran nombre de dones vivencien relacions sexuals desiguals o abusives al llarg de la seua vida, i més concretament en l’adolescència/joventut. A més se sotmeten a una doble moral que els envia missatges contradictoris. D’una banda, la societat hipersexualitza els seus cossos des d’edats primerenques, un exemple clar d’aquest fet es pot vore en pel·lícules com ara Lolita (1997) o més actuals com Cuties (2020); i per una altra, castiga o estigmatitza qualsevol expressió lliure de desig, com els casos de Madonna, Miley Cyrus o Aitana Ocaña. L’adolescència femenina es convertix llavors en un camp de tensió: s’espera que les joves atraguen però no desitgen, que siguen sexys però no sexualment actives. Esta doble moral genera confusió, culpa i por. L’opressió masclista es manifesta a partir de la sexualitat.
Gerda Lerner va desenvolupar al seu llibre La creació del patriarcat com s’havia constituït este, previ a la creació de la civilització, ja que s’origina en els primers intercanvis de dones entre famílies, per a la millora de l’espècie a partir de la diversitat genètica. Les dones també van ser les primeres esclaves, ja que en conquistar pobles, els guanyadors sotmetien les dones i mataven els hòmens. A més, les famílies més pobres venien a les filles per al matrimoni o per a la prostitució. Aquest ús de la dona com a mercaderia no era merament una qüestió de gènere, sinó que ho era pel que fa a la seua sexualitat, atés que la compravenda de la dona tenia una raó de ser cosificadora, s’intercanviava, venia/comprava i s’esclavitzava el seu sexe i el seu cos.
El patriarcat sorgix des dels inicis de la civilització, i l’exclusió de la dona del contracte i de l’àmbit públic és una qüestió que es dona prèvia al contracte social com explica Pateman a El contracte sexual. El patriarcat i la invisibilització de la part femenina es dona en el matrimoni, en la sexualitat construïda per i per a l’home i en la reproducció. Les dones han sigut vistes com l’alteritat (com exposa Simone de Beauvoir a El segon sexe) i mai com a subjecte independent. Les dones són l’objecte a desitjar, no el subjecte que desitja, la part complementària del sexe dominant, l’home.
La dominació masculina és clara, no obstant això, cal preguntar-se com es materialitza eixa dominació en la sexualitat referint-se a les relacions sexuals entre hòmens i dones. La sexualitat femenina no es desenvolupa lliurement, sinó sota condicions imposades pel poder masculí: normes, rols, ideals de bellesa, passivitat sexual, heterosexualitat obligatòria. Per a Kathleen Barry les dones són socialitzades per a estar disponibles sexualment, des del matrimoni fins a la prostitució. Exemples com la prostitució i la pornografia evidencien de manera contundent com la sexualitat femenina ha sigut històricament controlada pels hòmens, la dona està feta per al consum masculí, esta dinàmica se sosté mitjançant un sistema que normalitza la disponibilitat sexual femenina i deslegitima la seua autonomia. Fins i tot dins del matrimoni, l’home assumeix l’obligació de l’esposa a mantindre relacions sexuals, perquè forma part del contracte matrimonial, fins i tot en les ocasions en les quals la dona no consent sinó que acaba per sotmetre’s. En el cas de la prostitució es constata la capacitat de compra del cos femení esclarint que té la possibilitat d’exercir el seu “dret al sexe” a partir del sotmetiment de la dona per al seu propi gaudiment.
El domini de la sexualitat femenina i control del plaer de les dones és tan evident, que encara que més del 70% de les dones no arriben a l’orgasme amb la penetració, les relacions sexuals en un gran percentatge de les situacions es continua donant d’esta manera, ja que és la que facilita l’orgasme masculí. Fins i tot el mercat dels joguets sexuals, fins no fa molts anys, es basava en la venda de dildos perquè les dones se’ls introduïren. No es nega el plaer que es produeix amb la penetració, però és alarmant com se centra tot l’acte sexual en esta pràctica, quan les dones cis tenen l’únic òrgan humà amb una funció merament plaent, el clítoris.
Cal qüestionar-se si realment les dones consenten o se sotmeten. La línia entre el consentiment i la submissió no és tan clara com el discurs dominant pretén. En una societat travessada per desigualtats de gènere, econòmiques i afectives, moltes vegades el “sí” de les dones no naix d’un desig lliure, sinó de la pressió, la por, la culpa o la necessitat de sobreviure. El que es presenta com a elecció individual sol estar profundament condicionada per estructures de poder que normalitzen la dominació masculina i silencien el desig femení. Per tant, més que preguntar-nos si les dones consenten o se sotmeten, hauríem de qüestionar quines condicions fan possible un consentiment verdaderament lliure. Mentres existisca una cultura que erotitza la desigualtat i legitima l’accés masculí al cos femení, parlar de consentiment sense revisar el poder serà sempre insuficient. El repte està a construir una sexualitat basada en l’autonomia, el desig mutu i la igualtat real, no en l’adaptació forçada a normes imposades.
El patriarcat ha realitzat perfectament les seues funcions configurant una històrica submissió de la sexualitat femenina al plaer masculí, objectivant i despersonificant la sexualitat femenina reduint-la al desig masculí, amb un control a base de violència sexual i una explotació institucional amb la pornografia i la prostitució. A més del constant intent del capitalisme d’instrumentalitzar i mercantilitzar el cos de la dona. Tot això ha constituït normalitat i normativitat en les relacions sexuals marcades per l’home i ha configurat estructures de poder que releguen la dona a un segon pla. Per això, és de vital importància crear un pla integral d’acció per tal de combatre aquesta misogínia institucionalitzada, cal acabar amb el patriarcat! Cal que les dones alcen la veu i diguen que desitgen, com ho fan i quan ho fan. Ja n’hi ha prou d’aguantar relacions sexuals heterosexuals denigrants i insuficients amb homes que no saben ni on està el clítoris!
