Potser el lector ja sap que, on acaba del País Valencià pel nord i comença Catalunya –a les comarques del Baix Maestrat i el Montsià, concretament-, hi ha catalogades unes 4.000 oliveres mil·lenàries. Si ho sap i encara no hi ha anat, hauria de solucionar aquest error a la major brevetat possible. Perquè passejar per les rutes d’aquests arbres formidables és una experiència absolutament insubstituïble.
Jo he estat fa poc al terme de Canet lo Roig, on es concentra més de la quarta part del patrimoni arbori mil·lenari. Va ser una jornada memorable, passejar per entre aquells gegants que potser va plantar algun romà desmenjat que passava per la Via Augusta. Aquells plantons romans o ibèrics han anat creixent i ara són els monstres benèfics que la població local, finalment, ha aprés a valorar.
No sempre ha sigut així. La pel·lícula El olivo, de Icíar Bollaín, explica el destí d’un d’aquests monuments vegetals, comprats trinco-trinco a un llaurador inadvertit, i que acabaven com a penyora comercial d’alguna espavilada empresa o d’un particular. Arrancar dos mil anys de terra amb propòsits ornamentals és un pecat que es va aturar amb la Llei de Patrimoni Arbori del 2006. Ara els habitants del Maestrat i del Montsià valoren en el que cal els seus arbres i volen divulgar el seu coneixement.
Recorde haver visitat fa anys, a Jerusalem, la muntanya de les Oliveres. Allà també hi ha vegetals amb dos mil·lennis a l’esquena, és a dir, que serien esqueixos quan van anar a prendre Jesús després d’haver entrat gloriosament a la ciutat (Mateu 21:46; 23:1-39; 24:1-14; Marc 13:3-10). Ara aquells arbrets s’han fet grans i savis mentre els indígenes segueixen lluitant per una terra eixorca, que tots (musulmans, jueus i cristians) s’obstinen a anomenar santa.
Encara tinc en la retina la imatge d’aquelles oliveres sensacionals (les de Jerusalem i les de Canet lo Roig). El càncer que les corrou hi dibuixa formes capricioses i les obliga a contorsions impossibles, punts de fuga dramàtics i viaranys que es resolen en un barroc fotosintètic d’una plasticitat inoblidable. A Canet em van ensenyar, en concret, dos arbres singulars: l’anomenat de «les quatre potes», que sembla alguna mena d’animal ajupit preparat per a la fugida, i el que ix en El olivo, el tronc del qual a la protagonista del film li recorda alguna mena de cara fantasmagòrica.
Després ens en vam anar a dinar al restaurant Lo Sarao, on el xef Carlos Miralles ens va preparar un menú superlatiu: ensaladilla amb sardina fumada; paté de perdiu; bacallà amb favetes, borraja i bull negre; llagostins de Vinaròs amb carxofes de Benicarló; arròs de canana, calçots a la brasa i romescu; tords, vaquetes i espàrrecs silvestres; corder del Maestrat i, de postres, quallada de llet de cabra. Li vaig confessar al cuiner, de seguida, que havia menjat millor que en alguns resturants amb estrella Michelin, i és que les coses de la vida i de la gastronomía són així.
Més tard, acompanyats per l’alcaldessa Mari Ángeles Pallarés, vam visitar el celler L’estanquer, el més septentrional del país. Allí Àngel Tena perfecciona els vins del seu avi tot partint d’una filosofía inapel·lable: «El vi és l’única obra d’art que es pot beure». Ja al dinar havíem pogut tastar alguns dels seus beuratges, com ara el most blanc ecològic Paraula, que asegura guardar l’aroma dels llimoners i els tarongers del Maestrat. Són referències incloses en Castelló ruta del sabor, la marca paraigua de la Diputació que aixopluga totes les delícies gastronòmiques d’aquest rebost perfecte constituït per les comarques castellonenques.
Un dia perfecte? La perfecció, cas d’existir, estaria conformada per aquesta fórmula qualitativa: la bellesa del paisatge, una conversa amb interlocutors amables i interessants i un àpat recordable i instal·lat ja per sempre al fons de les papil·les gustatives. I amén.
