La setmana passada vaig arriscar-me a escriure sobre el show de Pedro Sánchez abans que revelara la seua decisió. Deia aleshores que em semblava que, coincidint amb la pràctica desaparició de Podemos i les mostres d’evident esgotament de Sumar, era el PSOE qui tractava de capitalitzar el moment populista. Una setmana després del tancament dels cinc dies de reflexió crec que vaig encertar en algunes coses -no va dimitir- però potser en altres em vaig passar d’optimista. En eixe sentit es pot dir que vaig ser doblement “psoeitzat” (I have been PSOEd again).
Deia que el fet que el PSOE se sentira víctima de lawfare i de campanyes mediàtiques d’acompanyament podia considerar-se en certa manera un canvi de paradigma, donat que, fins al moment, el PSOE havia estat en el costat còmode del lawfare, celebrant-lo o fins i tot especulant amb ell. L’atac desfermat de l’anomenada màquina del fang a una de les potes del sistema de la present restauració borbònica podia traure-la del sistema i provocar situacions si més no interessants. Al remat, donada la persistent hegemonia electoral del PSOE en l’esquerra de l’estat espanyol i ajornat sine die el projecte d’assaltar els cels, els canvis profunds només es poden produir en la mesura que el PSOE es desplace i caiga cap a l’altre costat. Mentre el PSOE siga monàrquic, com ho és de fet, i entusiasta, la monarquia (i la resta d’elements complementaris) està assegurada i a prova de lladres, fatxes iracunds i xiquets i xiquetes malcriats i malcriades.
I cal reconéixer que el dilluns la posada en escena va ser impecable, amb una successió de gestos que semblaven presagiar la dimissió, el més cridaner del qual va ser precisament la visita prèvia al rei a la Sarsuela per comunicar-li la seua decisió. Després, el llenguatge no verbal i les paraules calculadament ambigües de l’inici de la intervenció convertiren la revelació que es quedava en un plot twist prou hàbil, la veritat. I eixe hauria pogut ser l’inici del moment populista, amb l’anunci d’un programa de regeneració democràtica i eixes coses a veure què passava. Però no. Es va limitar a una xerrameca inconcreta que bàsicament semblava dir que amb açò quedava neutralitzat l’assumpte aquest de la seua dona i que tornàvem a la situació de partida, potser fins i tot amb la nova Meritxell Batet de torn disposada a fulminar diputats sense resistència o amb el Ximo Puig de guàrdia tractant d’utilitzar el lawfare contra altres en el seu propi benefici. Després, en les diverses entrevistes que va concedir, ja sense el factor sorpresa i el gir de guió en el darrer moment, aquesta sensació va créixer.
I aleshores és quan reconec que m’he perdut, i que potser ens enganyàrem en voler veure estratègia on només hi havia una fugida cap endavant més o menys improvisada. En qualsevol cas, que tota l’escenografia populista, amb gent fins i tot ballant pels carrers «Pedro», de Raffaela Carrà, s’haja quedat en un simulacre, potser pot ser llegit com un altre pas cap al desgast d’un sistema atrapat en la seua lògica i fins i tot d’un PSOE més atrapat en el seu rol de sostenidor de la monarquia del 78 del que em pensava en escriure l’article de la setmana passada. Al remat, tot sembla ser un ball de màscares, una successió de gestos que no volen dir res, un caminar en cercles, accelerades i canvis de ritme en la roda del hàmster, perquè el sistema tal com està dissenyat no pot col·lapsar, no pot ésser desbordat, no pot ésser transformat en profunditat. La condició de possibilitat per a ser president del govern és, com cantaven las Manos de Filippi en una cançó argentina dels anys 90, ser “el tipo que mantenga más tranquila a nuestra gente”. No mantindre tranquil·la a eixa gent implica l’ostracisme, la destrucció de la imatge pública, el lawfare, la presó, l’exili…
I això, la consciència d’eixa mena de ronda naval sota la boira -per dir-ho ara en paraules de Pere Calders- no deixa de ser preocupant, perquè a més la ronda naval de la novel·la conduïa al naufragi. Si el sistema és immodificable, necessàriament continuarà allunyant-se dels ciutadans i de les ciutadanes i mostrant el seu rostre oligàrquic de manera cada vegada més evident. La vacuïtat del gest del PSOE no sé fins a quin punt es pot sostindre i continuar després guanyant eleccions a base de retòrica i volantins. I de Sumar i del seu discurs encara més buit si cap, es pot dir exactament el mateix. I aleshores em pega per recordar als argentins que deien que l’important era que alguna cosa canviara perquè així com estaven no podien estar més i acabaren votant Milei.
A veure si esgotats els moments populistes fake per l’esquerra els ho acabem posant en safata a la irrupció del moment populista de dretes que propose la mena de canvis involutius que els agraden a ells. A Catalunya, per cert, ja s’apunta en eixa direcció com a alternativa a la deriva melancòlica del postprocés. I aleshores potser descobrim que encara és possible estar pitjor. I que, parafrasejant el clàssic, si la por ens fa covards, potser acabem per perdre-ho tot.
