“Tot es va fer d’acord amb les disposicions establertes, sense que ningú no es preguntés si aquelles disposicions tenien cap sentit.”
Pere Calders, Cròniques de la veritat oculta
Refinant l’orella, encara s’escolta de vegades allò que l’arbre s’ha d’adreçar de menut. I més que una dita popular és un manament parental, un comportament social i una cantarella assumida com a veritat original i universal. Fer que un fill cresca sa i fort i educat passa perquè acomplisca unes normes educacionals, familiars i socials que li serviran per fer-lo una persona de bé, una persona adient al que la humanitat sencera espera d’ell.
Aquest és el cas de l’alcalde del meu poble. El Rafael, que així li diuen, viu com li han ensenyat de menut: amb un tarannà educat, silenciós i, sobre totes les coses, dins dels paràmetres tradicionals del respecte als majors, a les tradicions i al com déu mana. Això l’ha fet guanyador de dues eleccions consecutives per tal de ser el primer batlle d’un poble valencià d’un miler i escaig d’habitants. I és que té a tot el poble content, i tots el defineixen amb la mateixa cantarella: és bon xic.
Fervorosament, no se li pot retraure res del bon ensenyament que se li ha donat i ell ha pres amb gust. Ha assumit de totes totes el paper de conservador de les tradicions, i aquestes properes festes, com déu mana, omplirà el poble amb les mateixes banderoles que ja ho feien els seus avantpassats de fa setanta anys, amb els símbols de l’estat espanyol i de l’oligarquia valenciana. I per què no?
És el dia, hui mateix, que algú li podria dir a l’alcalde, quan se’l trobés pel carrer, que ja està bé de penjar estanqueres i blaveres pels carrers del poble quan venen festes. Se’l podria informar, per part del partit al qual pertany, que almenys respectara els estatuts del partit quan es defineix com a nacionalista valencià. L’alcalde miraria per dalt del muscle (encara que s’hi hagués de posar de puntetes) aquell agosarat ciutadà, per deixar-li clar que això és el que s’havia fet sempre, i que què volia que pengés, si no. Davant la falta d’imaginació i d’interés simbòlic d’En Rafael – o, si voleu, per una manca de voluntat d’expressar obertament la nacionalitat que estatutàriament defensa el seu partit polític – li ha quedat clar al ciutadà anònim que les banderoles que es penjaran enguany seran les mateixes de l’any passat, i les de l’anterior, i les de l’anterior passat continu… tret d’alguna que pel que siga s’haja estripat o descolorit massa, que serà convenientment substituïda per una altra nova i, per suposat, homònima.
Lent, segur i amb metodologia de programació de l’ESO, l’humil i rebel contribuent i votant – que malgrat tot continuarà introduint a l’urna la papereta, banyada amb llàgrimes, del ben educat Rafael – ha intentat aportar invents com posar l’escut o símbols del poble, altres al·lusions festives (com dibuixos de tabalets i dolçaines, coets, etc.) o simplement banderoles de colors vius. L’atreviment ha rebut la justa resposta de l’edil amb una mirada sostinguda que no sap encara el pobre veí de a peu si era de menyspreu, d’estupefacció o d’ignorància ben disfressada de silenci.
Clar és que la bona educació es recull a la dita que pren com a referent la vara que s’utilitza per adreçar l’arbre de menut (la que s’utilitzava per sostenir-lo i no per apallissar-lo). Aquesta vara ha fet un servei magnífic en el ja no tan jove alcalde. Tot i això, aquesta breu xarrada amb el veí foraster, que sols fa poc més de vint anys que viu al poble, havia fet perdre l’oremus a l’alcalde. Fins i tot, semblava pensatiu. No esperava que ningú tingués queixa d’una cosa tan absurda com unes banderoles. És un cas per a ell insòlit que algú puga plantejar-se fets i realitats, tradicions i cultures, veritats innegables educacionalment incrustades al cervell de la gent. Què dirien la resta de veïns del poble si pengés banderoles de colors pels carrers la setmana de festes i no les de sempre? Amb un espolsó de cap els pensaments rectes van tornar a dominar el seu intel·lecte. En un tres i no res tot estava de nou al lloc, res trasbalsava la certesa i cap nova llum acoloria amb novetats blasmàries o blasmàtiques la ment impol·luta de l’alcalde.
Òbviament, continuaria amb la rutina. De cop va recordar allò que anava a fer en sortir de la Casa Consistorial. Va adreçar amb rectitud els seus passos cap a l’església, per tal de concretar amb el senyor rector els dies i les hores de les processons patronímiques. Havia de fer un llistat dels carrers on calia prohibir l’estacionament per tal de deixar pas a la correntia del personal devot. I també li plantejaria un altre tema que el tenia sense agafar el son ja feia dies: li semblaria bé al senyor rector que enguany processonaren junts? Segurament quedaria d’allò més estètic portar un trage color cru, per no destacar i, més bé, com diria… combinar, coordinar-se, anar a to…
Fugisser i dubtós, a l’altra banda de la vorera continuava allunyant-se el veí esquerp, amb les seues idees de bomber i el cap ple de pardals. La resposta feta silenci del governant l’havia deixat a ell també sense paraules i se li havia quedat al pap una altra suggerència: si allò de les processons dels santets del poble havia de continuar, per què almenys no se li cobrava a l’església l’ús de la via pública durant les hores o els dies que en disposara privativament? Estipulat està, vaja. Si més no és una ocupació de carrer molt tradicional, que la cobra el municipal a tothom qui vulga instal·lar una bastida a la façana o llogar un contenidor per les runes.
És que, com sabem, hi ha persones amb les quals es pot parlar de tot, inclús de la diferència dels proverbis més antics en cultures diverses. Dins de la cultura cristianitzada sembla que preval l’educació en les regles, les normes i les societats guiades per servir a una finalitat social concreta, com hem vist amb la dita de l’arbre que cal adreçar de menut. Tanmateix, altres societats que aparentment són més tradicionals, s’eduquen amb proverbis totalment oposats als nostres, com aquella que fa més o menys així: un arbre recte es converteix en bona fusta, però un de tort viu la seua pròpia vida.
Recargolats són els camins rectes!
