En 1966 en plena democràcia uruguaiana les formes polítiques del règim decadent sud-americà varen imposar per una sèrie de decrets i normatives internes el silenci a totes les accions portades endavant pel moviment d’alliberament nacional tupamaros. Aquesta maniobra democràtica guarida per un parlament i una oligarquia molt separada de la vida de les classes populars creia, erròniament, que no nomenant, silenciant i reprimint l’expressió organitzada i autònoma de les classes populars la seua activitat i la seua influència sobre aquestes desapareixeria. Res més lluny de la realitat.
Aquesta fórmula del silenci sembla ser la utilitzada pel règim del 78 i el seu aparell mediàtic dominant per a la vaga del 29 de maig. Silenci abans, silenci durant i silenci després. És tant l’aclaparador control de la informació i la capacitat de desinformació de l’Estat i l’oligarquia dominant que pensaven, amb un acte de supèrbia, que amb el seu silenci podrien frenar l’expansió de la vaga i el seu èxit al carrer. Res més lluny de la realitat també.
La realitat de la vaga i el seu èxit és un fet que no sols es veu davant l’extensió d’aquesta (vaguistes de Vistabella del Maestrat, Atzeneta del Maestrat, Orpesa, Catarroja, Dénia, Vinaròs, Elx, Alcoi, Castelló de la Plana, València, Alacant…) sinó també per les mesures destinades a inutilitzar la seua incidència com els serveis mínims, la repressió policial o l’esmentat anteriorment silenci oficialista sindical i mediàtic.
La vaga despertador ha complit, sobradament, els seus objectius i la realitat política posterior a aquesta ens mostra un moviment popular que mitjançant la unitat s’ha convertit en un subjecte polític de primer ordre davant els despropòsits colonials. La unitat popular s’ha fet efectiva i la vertebració del País Valencià abandona el pla simbòlic per aprofundir en la lluita real de les forces populars.
Aquesta vaga es converteix en el principi d’un camí per la reconstitució del poble valencià, perquè sols mitjançant la lluita decidida un poble colonitzat pot demostrar la seua existència. La crisi greu que travessem al País Valencià afecta tots els àmbits, econòmics, polítics, culturals i socials. I davant la comprensió de les forces populars que des dels aparells dirigents no tenen en compte les nostres vides i patiments el pacte social que ens venen com una ferramenta de desenvolupament sols pot ser comprés com una maquinària per a l’opressió i la dominació.
Davant aquesta certesa la conflictivitat del moviment popular no ha de fer una altra cosa que intentar créixer passant per damunt del pacte social establert que impedeix la nostra reconstitució com a subjecte polític i promovent, i agitant, la creativitat en la lluita per superar els límits de la contestació: el futur serà piqueter o no serà.
El 29 de maig la força piquetera va ser l’expressió autònoma de les classes populars on el sindicalisme combatiu del país (Intersindical Valenciana, CGT, CNT i COS) es va ajuntar, de manera molt efectiva, amb les organitzacions populars per demostrar que la lluita i la unitat popular són un magnífic artefacte alliberador en mans de les persones oprimides i colonitzades.
En el País Valencià es mostra, actualment, amb una intensitat progressiva la crua realitat del règim de dominació capitalista espanyol. La seua evolució envers l’autoritarisme colonial amb l’objectiu de conservar i augmentar els beneficis del capital sobre les classes treballadores alhora que incrementa l’opressió nacional. La solució a aquesta crisi és la mateixa negació del règim i per a efectuar amb solvència aquesta negació hem de començar per assenyalar les formes polítiques, culturals i sindicals (que mostren la seua cara en el transcurs de les lluites actuals) que limiten l’expressió autònoma rupturista de les forces populars.
La liquidació de les nostres comunitats ha d’aturar-se mitjançant l’acció directa. Les classes populars han de desempallegar-se de l’abraçada de Morfeu definitivament. És en la vida real on es donen totes les lluites rupturistes i on la teoria no és més que un moment de la pràctica. Per tant, cal prestar atenció al nostre dia i no segregar l’agitació als espais còmodes per a la seua visibilització. El gueto polític són els barrots de la nostra gàbia i aquesta vaga ens ha mostrat que amb disciplina, coherència i il·lusió podem transcendir-los.
Cal que apostem per una suficient extensió de les energies de la revolta i per escapolir-se de la passivitat suïcida del gueto narcisista que ens converteix en éssers falsament superiors condemnats a l’estancament. Quan les persones oprimides cridem ressaltant la realitat del conflicte entre capital i treball i colonitzat-colonitzador l’opressió comença a fracturar-se.
Les classes populars no poden conformar-se a suplicar una intervenció des de dalt per parts dels agents socials destinats a negar la nostra autonomia sinó que hem de caminar envers la negació de tota mediació, l’associació antijeràrquica i l’autogestió de les nostres comunitats.
Ara cal que no tornem al llit, que la tensió no desaparega i les connexions no caiguen una altra vegada en l’autoreferencialitat i l’atomització. La lluita real dona vertigen i el silenci dels aparells del règim donarà pas a una actitud més intolerant i repressiva. Igual que el dia de la vaga i vist l’èxit del piquet de Mercavalència l’actitud de les forces policials va augmentar en duresa i violència.
L’arma més gran en les mans de l’opressor és la ment de l’oprimit, els seus dubtes i les seues pors, és per això que aquest camí extraordinari que portem endavant de forma decidida i en el carrer més de set mesos passa per deixar de considerar-se víctima d’una agressió criminal i passar a considerar-se agitadores d’aquest conflicte social.
Intentem, però, no oblidar el que hem fet i com ho hem fet perquè la unitat popular és el camí, i l’organització piquetera una bona ferramenta per a l’enfrontament.
