La relectura i la lectura s’assemblen perquè hi has de trobar temps. Fa molts dies que ha començat l’any i no he fet encara cap relectura, ni de contes ni de poemes, ni de novel·les, cap relectura. Però he pensat en coses llegides i n’he parlat.
Quan parles dels llibres t’adones de les relectures que tens pendents. Per parlar-ne millor i per tornar a provar la història. A veure si funciona igual i a veure si passa el mateix i a veure si em torna a causar l’efecte aquell, i a veure com és aquesta vegada, que les històries canvien tant que de vegades entens coses que ni les havies vist abans.
Per la trama no cal patir. Hi ha parts que em van quedar molt clares en la primera passada i canvien en la segona i canvien en la tercera. L’estructura de la percepció canvia: la història s’enganxa en uns punts que no coincideixen amb els de la vegada anterior i el sentit dels detallets i de les cosetes més grans es modifica. Perquè no necessitem córrer per aferrar-nos a la coherència de la trama i perquè, quan arribem al final, encaixe amb l’esquema de les històries. Sinó que llegim tranquil·les, coneixent el tot d’aquesta història i coneixent-nos a nosaltres, que hem sigut completament sinceres: ho hem volgut llegir.
No m’agrada parlar de lectura i temps, però llegir tranquil·la és llegir amb temps. La relectura ha de ser de tu a tu i ha de ser com quan veus de seguida que algú ha col·locat un objecte xicotet damunt d’un moble que ja estava ple. Quan entres a un lloc i et quedes parada perquè ha canviat alguna cosa, encara que no la identifiques l’espai actua diferent. Si hi entres de pressa ni t’importa perquè només havies d’agafar allò i ja està, o només havies de comprovar que més o menys tot estava a lloc, o només hi havies passat perquè et venia de pas però ja te’n vas. És massa evident que sempre falta temps, però hi ha coses que sense temps són impossibles.
Abans de ser lectora, quan ja m’agradava llegir, pensava que la relectura era la forma de lectura més avorrida de totes. Havia sentit l’aforisme de Fuster i deia en veu baixa tothom s’equivoca. Com si en un moment d’esplendor no haguera demanat els mateixos contes tres milions de vegades. Com si ara no parlara d’un mateix llibre en bucle. Com si no m’agradara aprendre’m de memòria passatges per a repetir-los abans de dormir i mentre camine pel carrer. Com les anècdotes que ens uneixen a algú, que cal explicar-les de tant en tant, per si de cas, per reafirmar-nos, per recordar i recordar i recordar.
Se’m mesclen les trames, se’m confonen els noms de personatges, se m’obliden els finals dels llibres. En la relectura descobrisc com havia canviat tot dins del meu cap. Havia omplert els buits de memòria amb tantes coses que tenien tant de sentit. I el que recordava més o menys de vegades era el més exacte. Ara que estic llegint El Museu de la Rendició Incondicional, de Dubravka Ugrešić, pense en el temps i la memòria, en les desfiguracions i en tot el que podria no haver existit. Pense que sobrevivim sense rellegir per la invariable insistència humana de trobar el sentit, me’n vaig a dormir amb històries que encaixen perquè tota la resta són fets sense explicació.
No és gens avorrit rellegir. Però és reconéixer que s’esfondra tot dins nostre. No ens podem tragar els llibres, i si ens els tragàrem assumiríem que el temps es para en aquella lectura i que ni nosaltres ni la història ni les imatges ni les emocions que se’n desprenen no es poden moure. Parlava amb una amiga de la por que ens fa llegir Tina Superbruixa, que ens va agradar tant, ara. La volem conservar com una relíquia que conté un món que ens fascinava i que volem recordar només fascinant.
Les relectures es trien, molt més que les lectures. Com es trien les amistats. Amb les relectures tens coses a dir sempre, encara que te les sàpigues de memòria. Les relectures i les amistats les tens a prop, les cites, les escoltes. I t’adones que són immenses, que estan plenes de connexions i de raconets, que són inabastables. És impossible llegir fins a la sacietat.
