Les vacances de Nadal s’han acabat, i amb això, la il·lusió dels xiquets i xiquetes d’arreu del món, o no. Cal recordar que en alguns llocs del planeta no poden permetre’s somiar en tindre una bicicleta o, simplement, un llit on dormir tranquil·lament.
És tan dispar que en alguns llocs regne l’avarícia i en altres la necessitat. La desigualtat i les injustícies són incòmodes quan els carrers s’omplin de llum, d’esperança i, en conseqüència, de somriures. També de nostàlgia, recordant els que ja no estan entre nosaltres.
Els centres comercials s’omplin de famílies buscant el millor regal. La meua mirada es torna crítica quan veig una acumulació de masses en botigues de roba i tecnologia, entre altres. Al mateix temps, estic sumada a eixa onada de persones que passegen lentament buscant les millors rebaixes. És inevitable participar en aquesta bogeria? El consumisme ens consumeix, mai millor dit. La necessitat es converteix en avarícia inclús quan no t’ho pots permetre econòmicament.
No és cap novetat el que estic exposant ni sols passa en les vacances de Nadal. Xiquets i xiquetes explotats fent roba per poder menjar, i mentrestant ací, gaudim d’una vida còmoda i estable. Per això em pregunte: quin preu estan pagant altres vides perquè nosaltres puguem continuar comprant il·lusions?
