A més de ser un bon comunicador, que arriba a encisar fins i tot a gent que mai el votaria, Gabriel Rufián ha estat espavilat obrint un debat entre partits, votants i simpatitzants de l’anomenada esquerra d’ací i d’allà. I ho ha fet dosificant-se -ja fa temps que va suggerir la necessitat d’unir-se per plantar cara a l’extrema dreta- i amb temps just però suficient per copsar si paga la pena o no intentar-ho.
El vesper està rebolicat, més encara després d’unes eleccions autonòmiques precipitades pel PP que confirmen l’ascens dels ultra espanyolistes-trumpistes, i la feblesa vicària dels autoanomenats populars. I també han evidenciat la impossibilitat de nacionalistes i esquerres espanyoles de desplegar els seus programes, ja que no tenen socis, o estan en hores baixes, amb qui pactar per formar governs. El partit suposadament liderat per Núñez Feijóo guanya eleccions i perd vots. Guanya majories sense poder gestionar a soles i perd per encadenar-se a un partit menys votat, però amb la paella pel mànec, que compta amb escassos, per no dir-ne cap, quadres polítics de profit. Cal observar, però, que les diferències ideològiques i programàtiques entre Vox i PP són inapreciables a ulls dels seus votants, que es passegen d’un a altre partit sense massa complexos.
La proposta de Rufián, en tot cas, és confusa. Es tracta d’aliar-se amb partits espanyols i nacionalistes d’esquerra? Vegem. De moment els interpel·lats ho interpreten cadascú des de la seua pròpia lògica. Siga com siga, és una proposta merament tàctica de cara a les pròximes eleccions generals per blocar, es diu, l’ultra dreta. I aquí sí que cal una reflexió sobre el sistema electoral. Els partits nacionalistes arrelats, tenen una base electoral sòlida als seus territoris, amb percentatges diferents que oscil·len entre el 0,5% i el 2% estatal a les eleccions Generals. I a les autonòmiques? El percentatge de Bildu va ser del 32,5% (important remarcar que el PNB, partit més votat, obtenia un 35,2%); el del BNG va ser del 31,6%; Compromís va obtindre un 14,33% i recentment la Chunta un 9,73%. Per la seua banda, Esquerra Republicana va obtindre un 13,7% (i Junts un 21,6%).
És evident que allà on hi ha propostes nacionalistes, sobiranistes o independentistes, a les eleccions generals les coses són ben diferents que a la resta de circumscripcions. I de fet, és en estos vots que se sustenta el govern de Pedro Sánchez. Poca broma. Mentre que el vot de l’esquerra espanyola queda dissolt dins un sistema electoral espanyol (basat en la província) que, en detriment de zones populoses demogràficament, beneficia les circumscripcions poc poblades, tradicionalment conservadores.
En les enquestes recents, Sumar i Podemos perdrien tant de suport que podrien arribar a la insignificança, a falta de vore com quedaria Más Madrid, que no deixa de ser un experiment territorial… És a ells, particularment a qui beneficiaria una suposada coalició estatal? O també als nacionalistes? No està tan clar com ho presenta Rufián. Allà on ja ve votant-se esquerra nacionalista, per a què votar esquerra espanyola?, pensaran moltíssims votants. Possiblement, i en el gairebé impossible acord per tancar llistes, on els espanyolistes d’esquerres voldrien col·locar uns quants paracaigudistes, una bona part del vot nacionalista passaria a l’abstenció, cosa que finalment seria més restar que sumar. Ho saben en Bildu i en el BNG que ja s’han desmarcat de la proposta.
A casa nostra hem pogut comprovar en anteriors eleccions autonòmiques i municipals com Podemos i Sumar resten vots i generen desconfiances. La gent fidel als partits de base exclusivament territorial el que vol és, a més de la proximitat i de propostes de govern clares que es treballe pel territori -per millorar les condicions de vida de la gent i la governança-, i lideratges ferms, amb visibilitat i reconeixement, que miren més pels programes i que incorporen gent valenta, que no es doblegue ni cedisca ni siga temptada per cap sirena en forma d’escó.
Així que no, la proposta de Rufián no està gens clara. Dels bons polítics esperem bones decisions, i dels altres, com diria “M punto Rajoy”, “ya si eso”…
