«La primavera de València té / vives i ràpides les cames…» Són uns versos de Vicent Andrés Estellés que sempre pense amb la veu de Joan Monleón en aquell tall, «Primavera popular», del Borumballes falleres, el disc dels Pavesos. I sempre venen a mi en aquestes dates, perquè arriba març a València «i sempre que arriba març / tots sentim com un glop en el cor / l’alegria de ser valencians». I és que «la primavera corre per València amb l’alegria de les traques. Opulenta, en el cel s’obri de nit i obri els jardins de les carcasses. I es torna finalment, a l’hora justa, una creixent selva de flames». O, com diu Maria Beneyto en un altre poema que sempre recorde en aquestes dates, la primavera li donarà a València-mare «ocells de foc i espurna».
En aquesta arribada de la primavera, en aquest març, ens faltaran l’alegria de les traques i la selva de flames i ens faltaran ocells de foc i espurna. A diferència de l’any passat, enguany no tenim ni tan sols la imminència. Crec que des que em vaig apuntar a la meua falla, Ripalda, Beneficència i Sant Ramon, fa ja més de vint anys, mai havia estat tant de temps sense creuar el llindar del seu casal.
I és que no és només que arriba març i no tenim crida ni estoreta a la plaça de l’Arbre, sent això tan trist com és, són les setmanes anteriors, els mesos anteriors, el creixent acostament de març en cerimònies compartides, en rituals íntims de la xicoteta comunitat de la falla que ens acosten pas a pas a l’esclat de la primavera. Arriba el divendres i no baixem a la falla. Abans podies no baixar, però sabies que la falla estava oberta, que la comunitat persistia, i sempre, en qualsevol moment de la vida, senties que la falla era un lloc on tornar. Entraves per la porta i era un soroll especial, una mena de reserva de la llum d’altres temps que es trobava allà guarida, la salutació sorneguera de Carles Capella, un enfilall de somriures que era un somriure col·lectiu, la veu salmòdica i eterna d’Ana Bonafont llegint l’acta de la reunió anterior, i sabies que havies tornat a casa, que la vida és allò que passa entre dos juntes de la falla, i que com diuen els aficionats del Liverpool i cantaven Gerry and the Pacemakers, tu mai caminaràs a soles. Ara no és només que no baixes a la falla, que no pots baixar, és que saps que ella roman buida, a fosques, tancada i en silenci al carrer de Sant Ramon. I que té igual que siga divendres o dilluns, març o juny. Que roman tancada. I en silenci.
Les festes són com referències en el camí en espiral que és la vida. Són territori conegut quan tornem a passar una volta enllà pel mateix moment de l’any. Per això sempre ens parlen del país de la infantesa. Per molt diferents que siguen les revoltes del camí, per molt diferents que ens anem fent els caminants, les festes conserven un besllum de passat. Són una il·lusió de permanència que ens ancora, que ens fa ser qui som, que ens permet lligar-nos als altres, fer i renovar comunitat, construir records i lligams per als infants de hui, que viuen al seu país de la infantesa i no saben que inexorablement es convertirà en llunyà, i que aquesta llum d’aquests dies serà el paradís perdut entrevist pels seus reflexos en els llums d’altres dies que hauran d’arribar.
I això és el que estem perdent en aquests dies, la renovació de l’ancoratge, la construcció d’ancoratges futurs. Almenys ens queda l’evidència del buit en aquest desert del temps en el qual els mesos se succeeixen amb monotonia. I crec que això, més encara que les falles virtuals anunciades per la Junta Central Fallera, és el que garanteix que arribarà el dia que tornarem a obrir els casals, que la primavera arribarà completa, amb flames, i traques, i flames. Sentir la seua absència ens recorda quant les necessitem, com d’importants eren per a nosaltres, elles i la comunitat que les convocava.
«La primavera que arriba toca en totes les anelles». I malgrat que no ens siga possible respondre, encara que al silenci ressone el buit de les traques i els pasdobles, encara que sols nosaltres puguem distingir en la foscor de la nit la silueta de llum de les flames que no seran, malgrat tot això, o precisament per tot això, eixa crida i eixe ressò ens recorden que la primavera de València és oberta i popular. I que ha de tornar sencera. Que l’hem de fer tornar.
Agermana’t
Cada dia estem més prop d’aconseguir l’objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l’import. Et necessitem ara. Informa’t ací
