El cinc de desembre de 2023 invitaren la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Natividad Díaz Ayuso, a participar a Barcelona en un fòrum del diari La Vanguardia. El títol de la intervenció fou «Madrid, regió oberta». L’encapçalament no era innocent, clar. Ells, els madrilenys, serien oberts, al món actual i al futur, i els catalans i tota la resta de tribus contestatàries, o si més no una part dels clans, els més rebels, serien tancats, reclosos en el passat, en la tradició, potser en la nostàlgia.
La primera mandatària madrilenya, de fet, no s’acontenta amb la catalanofòbia. També inclou en l’eix del mal basco-navarresos i valencians. Ho amollà sense concessions, jugava en casa, en una entrevista amb Federico Jiménez Losantos: «Lo peor de España es Cataluña, País Vasco, Navarra y Valencia». Olé.
Per què seríem el pitjor per a aquesta bocamolla? Ras i curt perquè encara no ens hem assimilat del tot a la cultura castellana, com ella voldria, i perquè comptem amb partits propis amb opcions de govern (al cas del PNB, quasi cada legislatura) que d’una manera o una altra, qüestionen, ai, las!, l’España una. Així, impugnar el nacionalisme espanyol seria un tancament de mollera, a més d’un desafiament inacceptable. La maledicència d’Ayuso ataca a tot aquell que no oblida la seua llengua definitivament i no s’obri a un idioma «universal» com el que ella parla.
Així, fer servir encara una llengua rústica i alhora reivindicar autogovern enfront de la capital insaciable no sols resultaria contrari a tota lògica sinó, a més, un mal negoci. Que potser no veieu com de bé va l’economia de Madrid? Com si fora èxit seu! Tanmateix, el centre creix, sobretot, gràcies a l’asfixiant centralisme espanyol i a les inversions estatals exagerades. Aquesta mateixa setmana hem sabut que la ministra de ciència i secretària general del PSPV-PSOE, Diana Morant, té la intenció d’obrir un nou museu «nacional» a la villa y corte. On sinó? Tot plegat permet Ayuso abaixar impostos i fer dumping fiscal a la resta de territoris. Llibertat, li diu a la discriminació i als abusos. No és una paradoxa. És cachondeo.
Però la governadora de la comunitat privilegiada no s’acontenta a riure’s de nosaltres, amb una ironia casposa i castissa. També ens insulta, de manera reiterada. Sense conseqüències. En una democràcia de qualitat calumniar milions de ciutadans del teu país implicaria la dimissió immediata. Però a ella li aplaudeixen les gracietes.
Els populistes practiquen, amb resultats innegables, la calúmnia constant dels rivals polítics i dels grups minoritzats. Ayuso és llicenciada en periodisme (vull creure que ser periodista és, encara, una cosa diferent) i té un màster en comunicació institucional. No és una indocumentada, en teoria. Menteix i manipula i sap que menteix i manipula. Practica l’estil Trump, que aplica sense vergonya. Els mitjans, els que controla i els que no, li fan d’altaveu. Ser la presidenta de l’M-30 li confereix un protagonisme constant que se li nega als altres presidents. Coses de viure en l’estat-nació més descentralitzat del planeta.
Una de les darreres imprecacions d’Ayuso ha sigut anomenar els parlants de llengües oficials no castellanes catetos. Segons ella, és propi d’un cateto exigir els metges saber basc per poder entendre els pacients i alhora un menyspreu a la llengua de Cervantes, com si atendre bascoparlants a la consulta fora un atac a Don Quijote. O seria més aviat contra Sancho Panza?
Tot i que el mot procedeix del llatí cathĕtus, i aquest del grec κάθετος, que significa perpendicular, l’accepció despectiva de cateto, segons la Reial Acadèmia Espanyola (espanyola per sinecdòquica), seria d’origen incert. Significa persona pueblerina o palurda. Els sinònims que marca el diccionari de la institució que limpia, fija y da esplendor serien rústico, tosca, ordinario, ignorante, necio, bobo, paleto i patán.
Tot això és el que seríem per a aquesta cacic, uns barroers de mena. I ella i els seus serien fins i distingits, els únics antònims que aporta la RAE de cateto. La de Chamberí, a la que sí que atenen els metges en la seua llengua, es té per superior a la resta. I, per tant, creu que la seua cultura també ho seria.
Al capdavall, com als falangistes, li repugna la diversitat lingüística peninsular, que exigeix restringir-la a l’àmbit privat o local. L’espectacle d’alçar-se i absentar-se durant la Conferència de Presidents el juny passat mentre intervenia el lehendakari Imanol Pradales en èuscar és propi no només d’una maleducada sinó d’una intolerant superba. No es tractava que no li permeteren parlar en castellà sinó que no acceptava que algú parlara cap altra llengua espanyola. O només és espanyol el castellà? Qui exclou, aleshores?
A Ayuso li permeten tota mena de grolleries perquè el centre polític d’Espanya és presentat com obert i virtuós. Les perifèries, contràriament, serien esbojarrades, excessives. Què dirien els mitjans nacionals, és a dir, amb seu a Madrid, si Ayuso fora presidenta de la Generalitat? Recordeu quan presentaven als valencians com una colla de lladres sense remei per culpa de la corrupció de Francisco Camps? Diuen el mateix dels madrilenys perquè tinguen des de 2019 una presidenta grossera o responsable de la mort de milers d’ancians durant la pandèmia de la COVID?
Els centres urbans acostumen a ser políticament més avançats que no el seu rerepaís. És el cas de Berlín, París i Londres, però, ves per on, no de la ciutat de l’oso y el madroño. La capital del regne borbònic no s’ha caracteritzat per ser un centre mundial de polítiques avançades, democràtiques o simplement liberals, en el sentit primigeni.
Seria bo per a la majoria que la capital de l’estat, i la comunitat que se n’aprofita, fora més progressista. Però Madrid és una urbs i un territori majoritàriament conservador, amb una important i influent minoria reaccionària. Sí, dissortadament, a Madrid n’hi ha més d’un cateto. I Ayuso els alimenta cada dia.
