Ha circulat prou pel TL del meu Twitter aquesta setmana un article de El Mundo encapçalat pel gens subtil titular de «El gran derroche: Valencia y Cataluña son responsables del 45% de toda la deuda autonómica acumulada en el siglo XXI».
Amb aquesta presentació ja podríem deixar-ho tot dit. En realitat, l’article no aporta gaire cosa més que el titular ofensiu, ja que no és més que el resum –acrític i sense context- d’un informe elaborat per Fedea, el think tank de la banca espanyola per tal de pressionar cap a polítiques més neoliberals.
També la premsa valenciana s’ha fet ressò de l’estudi, encara que amb una aproximació més asèptica: «Fedea alerta de la “preocupante” deuda pública de la Comunitat al acercarse al 50% del PIB», explicava ValenciaPlaza, sense deixar clar perquè és tan «preocupant» aquesta xifra, sobretot si és té en compte que el deute estatal arriba al 113% del PIB. Però és que imagine que per a Fedea qualsevol deute públic sempre serà preocupant i qualsevol despesa pública un balafiament. Fins que arriba el moment de gastar-se milers de milions en rescats bancaris, i ací ja no hi ha balafiament sinó responsabilitat i seriositat.
Però tornem a El Mundo. És especialment graciós que l’article ho explique tot en el titular. «El gran balafiament». Perquè… per quin motiu podria estar incrementant d’aquesta forma el deute de les autonomies? O encara més precís: d’unes autonomies respecta a altres? El text no aporta massa respostes, encara que en el cas valencià reconeix que: «existeix una constat denúncia d’infrafinançament. Aquest punt ha estat reconegut fins i tot pel Ministeri d’Hisenda».
Així doncs, mentre el titular afirma que tot és «un gran balafiament», a la lletra menuda es dona benefici del dubte. «Hi ha una constant denúncia». No un fet, no. Açò és el balafiament, però si una denúncia que, a més, «ha estat reconeguda fins i tot pel Ministeri d’Hisenda». Ah, si ho reconeix el ministeri, que són els qui en saben doncs potser que tinguen raó, però en tot cas, no deixa de ser una hipòtesi i, no té res a veure amb allò important i real: «el gran balafiament».
Encara que pitjor li ho deixen a Catalunya, on «l’evident desequilibri pressupostari s’entrellaça amb les acusacions contra el Govern d’Espanya i la deriva secessionista». Les urnes, tu, que estan caríssimes!
L’elefant a l’habitació
La part més graciosa és que Madrid és la quarta autonomia amb més increment del deute. Clar, l’article –i segurament l’estudi de Fedea- només fa la ponderació per PIB i no per habitant. Llavors, els 34.882 milions de deute madrileny no són tan greus, ja que representen només el 13,5% del PIB. Però resulta cridaner que Madrid amb quasi dos milions menys d’habitants que Andalusia hagen tingut pràcticament el mateix increment de deute.
I és cridaner per dos motius: el primer perquè la comunitat de Madrid està governat des del 1995 pels polítics més prudents i seriosos amb el tema de la despesa pública i que millor han seguit sempre les receptes fedees de baixos impostos i retallades socials.
I el segon i, encara més important –i ha desgrat del mapa de les balances fiscals que acompanya l’article- Madrid és des de fa dècades un autèntic aspirador de recursos públics en quantitats ingents. L’estat espanyol ha soterrat, a honor i glòria de la seua capital, milers i milers de milions, hipercentralitzant totes les decisions i infraestructures fins al punt d’estar arruïnant, no ja econòmicament, sinó també demogràficament bona part de l’estat espanyol.
És la defensa d’aquest model absolutament desequilibrat el que uneix a les elits polítiques, burocràtiques, econòmiques i mediàtiques madrilenyes –i que garanteix les majories absolutes d’Ayuso, tot siga dit. L’autèntic elefant a l’habitació d’aquells que, des de la seua talaia de superioritat moral, mai veuran mentre ens van donant lliçons als altres.
