M’atrauen dites, refranys, frases fetes… ho he dit en diverses ocasions, encara més si són procedents d’anglicismes ves per on, també, perquè em converteix en aprenent de cosmopolita, adreçant-me al traductor adaptant-ho a l’idioma dels meus. Em fa evocar la llet mamada; en aquest cas com l’Estellés amb el seu poema «Pimentó torrat» puc aplegar a l’èxtasi, a l’orgasme; ei, metafòricament, clar, pel que fa a les sensacions. Pel que fa a d’allò que escric, aplegue a una autoestima grandiosa, la qual em fa somniar fins i tot ser candidat al Pulitzer. Un bajoca tronxo de col, o tot plegat un il·lús irremeiable. Qui sap això? Si fins hi ha qui diu que d’il·lusió també es viu!
Fet i fet, bromes a banda, és el cas de know-how, del qual es diu que és el coneixement pràctic, una habilitat, un saber fer, alguna cosa així com que la pràctica fa mestres, i endemés per la rutina també segurs. L’anglicisme l’usa Mario Zubiaga, professor de Ciències Polítiques a la Universitat del País Basc, amb la finalitat d’explicar que l’Estat espanyol l’ha desenvolupat al llarg de segles -segueix ara també, vegeu la policia patriòtica el pegasus i altres herbes-, per tal de controlar i reprimir la dissidència, contra tot enemic intern, la qual varia al llarg del temps referent als mètodes, però que respon, en paraules seues, amb les mateixes lògiques repressives històriques adreçades contra jueus, moriscs, heretges, maçons, rojos, bascs, catalans…
Un servidor ací al país, atenent-se al títol del present article, en aquest cas es convindrà de ben sinistres, i en fa una ullada de repàs al sarró de la memòria extraient i recordant sense massa esforç, però amb una indignació total, les ignomínies de ben antuvi de la monarquia, dels seus virreis i virreines defenent-la i tibant-la, de la implantació de la Santa Inquisició, que amb sinergia amb ella, tanta dolència ha causat al llarg del temps, massacrant i escarnint tot aquell que no combregués amb les creences de la “fe vertadera”. Vegeu si fa no fa l’assassinat en tota regla de Gaietà Ripoll i Pla, últim, diuen, ajusticiat pels guardians de la fe, aquell mestre de Solsona que hi va exercir al barri valencià de Russafa. A la Viquipèdia hi ha detalls aborronadors i ignominiosos, del seu procés i desenllaç.
Seguint el fil de les repressions, cal parar esment a les guerres i escarments orquestrats pels austríacs al llarg de les tres germanies; recordant un cas paradigmàtic paregut al de Ripoll, per esfereïdor i indignant, com és el de Vicent Peris massacrat, esquarterat, –l’Estellés de Burjassot es feu ressò d’ell en un poema memorable versant el seu cas. L’expulsió dels moriscs obligant i enviant-los a l’exili, separant pares, mares, filles i fills; espoliats els seus bens. L’aplegada dels Borbons, sometent a súbdits i poble pla als seus desitjos i consignes, abolint els nostres usos, costums i furs; perseguint sistemàticament la nostra llengua vernacla fins a fer-la desaparèixer del seu ús oficial, encara hui dia encaboten en el mecanisme; l’encarcerament dels seus prohoms, com el cas del general Joan Baptista Basset, pres, jutjat i abandonat a les presons castellanes, mort en la més absoluta indigència.
Les guerres carlines, involucrant en elles, i pels seus absoluts interessos particulars, derogant la anomenada Ley Sálica, arrossegant els seus súbdits al fratricidi. Cops d’estat de salvadors patriotes facciosos d’un o d’altre bàndol, amb el propòsit d’una impossible nació espanyola, dons com sabem a l’Estat hi ha d’altres ben històriques, com per exemple la nostra. Restauracions monàrquiques… en definitiva esquilades de drets històrics, de recursos humans i materials d’aquells i d’allò més feble, per a escarni dels seus detractors, i sobretot per avisar propis i estranys.
Recobrant l’alè i el record, aquelles excuses i fal·làcies enlairades contra el govern legítim i democràtic de la II República, donant peu perquè els qui es consideraven els amos de l’Estat, orquestraren un cop d’Estat i la guerra subsegüent, (encapçalada per aquell amant irredempt del braç incorrupte de Santa Teresa), les víctimes de la qual encara ara, huitanta anys després, els seus cossos, amb entrebancs enormes, es desenterren de fossars i voreres de camins, qüestionant el seu soterrar digne entregant-los a les seues famílies. Tot i que altres, probablement, no podran ser localitzats mai de la vida. Exemple paradigmàtic el de l’andalús Federico Garcia Lorca.
Tornant al fil del relat, deixe ací ben clar que, amb aquesta declaració de principis del començament de l’article, no hi ha per la meua banda cap sarcasme contra l’ús de l’anglicisme per part del professor basc; ans al contrari. Menys encara quan l’intel·lectual Zubiaga, va aclarint magistralment el perfeccionament del sistema ancestral d l’ús de les clavegueres, adaptant-se als temps, mitjançant la rellevància que se li dóna a la batalla contra l’opinió pública, en la mesura en què en un context formalment democràtic, és un camp de batalla idoni i ben important per tal de desenvolupar els seus infames propòsits.
D’eixe estudi es fa ressò el digital Público, en un article del periodista Danilo Albin editat el proppassat 16 de juliol el qual en negreta, i lletres de bon cos titula afermant: “La guerra informàtica de las cloacas contra Podemos ya se aplicó durante décadas con el independentismo vasco”. Albin, el periodista de Público, segueix relatant el parer del professor Zubiaga, assegurant que l’estat considerava llavors a una bona part del poble basc simpatitzant amb ETA i el partits independentistes, i als efectes estableix un pla denominat Zona Especials Norte (ZEN), el qual suposava una nova estratègia escenificada en una guerra bruta.
Danilo Albin parla arran de les informacions, rabiosament d’actualitat, encara que s’encaboten en dissimular-ho o soterra-ho, sobre els àudios de Ferreras i l’inefable Villarejo, converses que deixen al descobert i actualitzades, les clavegueres de l’Estat. Si abans fou contra ETA, ara és també contra Podemos, havent passat contra els catalans, policies patriòtiques de l’era de Rajoy al capdavant, ara així mateix de les operacions del Pegasus israelià. I hom en general, davant que es considera aquest Estat un dels millors del món mundial aplega a la indignació, després de constatar allò que sobradament se sap, el parer de la justícia, de l’exercit, de la policia, del rei, amb algunes, poques, excepcions.
No m’estenc més amigues i amics, m’és molt difícil enraonar serenament vist el repàs, només per damunt de la història, preguntant-me si aquests senyors que han governat i ens governen ara, no saben fer-ho acomplint fil per randa els manaments del poble, que de bon segur, no els encomana res més de l’altre món que governen per a tots respectant normes absolutament democràtiques, deixant de banda absoluts passats nefastos.
Com que l’Estellés de Burjassot en té per a tot i per a tots, vos deixe amb ell amb el poema «Has perdut el costum de l’alegria – has perdut el costum de tantes coses.-, poble meu, i ara dubtes del que veus, no dones crèdit als teus ulls, et quedes a la vorera de camí dubtós. Poble meu, jo et comprenc i jo m’acoste i t’allargue la mà i et dic: Anem! … S’acosta el dia de la llibertat. Pren els fills de les mans, puja’t al fill menut al muscle, i avancem alegres».
