Darrerament, estem assistint a una col·lectiva i devaluada valoració de la política en general. Dissortadament, estem acabant el primer quart de segle XXI amb un nivell polític de l’administració que està xafant línies roges. Principalment, la dreta espanyola amb greus seqüeles franquistes, si és que no en tenia prou. Ningú podrà negar ara que la transició no es va fer com tocava. No insistiré en el tema perquè s’ha criticat per tots els costats i s’ha arribat a una conclusió prou consensuada; que la transició es va fer com es va poder, i prou. Però, per altra banda, sembla que també hi ha suficient consens en dir que, després de 50 anys de la mort de Franco al llit, seria hora de millorar el que aleshores no es va poder fer. El pitjor és -crec jo- que no tot són desajustos d’aquell dèficit; la veritat és que la gestió política va mal encaminada i no pinta gens bé. Seria hora d’agafar el bou per les banyes i veure per on fa aigües el règim. Darrerament, hi ha coses tan rares que podria estar en perill la mateixa democràcia. Vivim una etapa en què han aparegut altres entrebancs transversals que caldria reorientar abans que siga massa tard. Per aquest mateix camí podem ficar-nos en un terreny perillós de complicada tornada.
Per un costat, caldria reconsiderar el tema de la judicialització que s’ha fet de la política i que ha deixat la ciutadania perplexa davant dels tres poders de la democràcia. Són massa casos estrictament polítics, que han sigut endossats per resoldre a la judicatura i no pel parlament, com s’havia de fer. Alguns, no sols no els ha resolt, sinó que ha deixat “tocada” la constitucionalitat de l’aparell de l’Estat. Potser estem així des de la primera dècada de segle XXI i pareix que tots miren cap a un altre costat. No sé si és pel baix nivell d’alguns polítics o pel d’alguns jutges que, com diem els valencians, es claven en camisa d’onze vares. La independència dels tres poders de l’Estat no solament cau bé a l’articulat de la Constitució perquè és sinònim de democràcia. A més, cal que els ciutadans i ciutadanes puguem entendre quan i per què tenim la impressió que es vulnera eixa separació de poders.
També fa massa temps, que s’ha perdut -salvant excepcions- la dialèctica parlamentària. Una mancança que fa la impressió a la ciutadania que el poder legislatiu ha perdut l’oremus i no s’adona que la seua missió al parlament no és altra que la de servidor públic. Concretament, la de millorar el benestar de la societat. Però especialment, amb els ulls posats amb els sectors més febles i desvalguts de la societat. És per això que estan allí i la societat els paga bé i els allibera de qualsevol altra feina. Pot ser que la ultradreta política -l’única que tenim- se senta al·ludida, perquè sempre voten en contra d’augmentar el salari mínim i a favor de rebaixar impostos als més rics.
Vol dir això que la dreta espanyola no té un nivell parlamentari adequat per a una democràcia normal. A més, no és capaç de debatre el projecte governamental, que potser no és el més bo i caldria millorar. Al contrari, no fa més que estigmatitzar-lo sense proposar alternatives polítiques millors. Sembla, descaradament, que estan allí per defensar els seus interessos polítics, econòmics i personals, no els de la ciutadania -més feble-, com és el seu deure. Parlen llenguatges diferents. No fan més que negar la llei d’immigració, la del canvi climàtic, d’anul·lar lleis d’avanços socials i humans que estan consolidats i aprovats en anteriors legislatures, etc. No són capaços de debatre i acordar al parlament una sanitat i una escola pública de qualitat que beneficie els que més ho necessiten. Quant a la corrupció, són massa tolerants, quan no l’amaguen. No són capaços d’acordar uns mínims drets ciutadans de la societat de benestar, de fiscalitat i de valors humans que estabilitze la convivència pacífica, governe el partit -o coalició- que governe. No són capaços d’usar un llenguatge i acció política homologada a la que el 1945 va consensuar tot Europa -menys Espanya- després del que coneixem com la Gran Guerra.
Fa 80 anys que Europa va començar a valorar i construir una democràcia avançada com mai hi havia hagut. Mai s’havia afinat tant el règim democràtic com a partir d’aleshores. Començaren a tractar amb rigor un mínim consensuat, com el sufragi universal de dones i homes, una persona un vot. Es van rebutjar el nazisme i el feixisme, no serien acceptats mai més. Al mateix temps, després de la guerra freda, es començà a qüestionar la dictadura estalinista de la Unió Soviètica, denunciant la manca de llibertats, la persecució i extermini que es feia als opositors al règim, l’exclusió de partits, la depuració d’artistes i de lliurepensadors, etc. És a dir, tal com havia fet el nazisme de Hitler. Sembla mentida, però, en l’actualitat, ací, a Espanya, s’està posant en qüestió si dictadura o democràcia. Definicions, altament sabudes i superades, que les democràcies europees optaren com a bases mínimes que havien de tindre les democràcies independentment del color de govern. Ens al·lucina que ara s’estiguen debatent aquelles mínimes i elementals regles de convivència política.
Tot i això, el més preocupant per a mi ara mateix és que, al mig de les anormalitats polítiques que vivim, la nostra societat té una greu llacuna de coneixements. En relació amb altres democràcies europees, nosaltres estem «tocats» per 30 anys de franquisme, mentre altres ciutadans i ciutadanes europees s’educaven en escoles i universitats democràtiques. Però no queda ací la cosa. Mentre aquelles escoles i universitats europees l’any 1945 s’enfrontaven al seu passat nazi i feixista, criminalitzant-lo i estigmatitzant-lo, les nostres escoles i universitats l’any 1978 es dedicaren a mirar cap a un altre costat i callar; com si les tres dècades franquistes no hagués passat res.
Una llacuna que arrosseguem i que ens deixa mig nus per enfrontar-nos com a ciutadans a l’actual situació. Una llacuna que, per cert, a tota hora insisteixen contínuament els rigorosos historiadors que han donat llum al segle XX per afegir de manera valenta i rigorosa a l’ensenyament reglat. No solament els que anàvem a escola els anys 40, 50 o 60; també els que van anar després la patixen. Alguns historiadors, com Vicent Gavarda, fins que no es va llicenciar en història als anys 80 del segle XX, no va saber els fets ocorreguts a Paterna, on vivia.
Per acabar. El règim té un problema seriós i, perquè la societat recupere els coneixements que uns i altres ens han negat, recomane els àudios penjats a les xarxes del catedràtic Javier Pérez Royo i el magistrat emèrit Martín Pallín, entre molts altres.
1
