El dissabte vaig assistir a la presentació a la Llibreria Ambra de Gandia d’Atles temporal, l’immens poemari d’Imma López Pavia editat per Pagès Editor. Els poemes que van llegir ella mateixa, Esther Climent i Rosa Sabater, i les reflexions a la conversa es van quedar ressonant molt de temps després. La poesia pot ser com un atles temporal de la pròpia vida, que assenyala fites, que cerca la manera precisa de nomenar-les, i al mateix temps que les posa en xarxa, que esmenta esdeveniments històrics com a mollons, que fila textos, lletres… Perquè la vida té banda sonora, però també perquè els records disparen les associacions a versos, que de vegades acompanyaren el moment original o no, va ser després en llegir-los que portaren al cap i al cor el record. O potser és el record en tant que record el que desfila els versos d’altre que de sobte es fan teus. Crec que cap poema que jo puga escriure, maldestre com soc, podrà dir de manera tan dolorosament exacta la mort de ma mare com el poema XXIII de Trilce, de César Vallejo.
Ho va dir Imma López Pavia també. Arribar a nomenar l’instant precís, l’episodi traumàtic o significatiu de la pròpia biografia, si troba el to adequat, allò profundament humà, provocarà sense dubte en algú o alguna la identificació. Perquè tots i totes tenim en algun moment l’experiència de la joia, del dubte, de la consciència gairebé insuportable de la pròpia vulnerabilitat. I aleshores trobar les paraules que ho nomenen en l’escriptura d’altri fa menys punyent la sensació de soledat existencial. Altres passaren per ahí, per eixa drecera de l’atles, i trobaren la xifra i el to per deixar-ho gravat, com una inscripció en un arbre, en una pedra de Pompeia, però més precisa, que al remat el que vol dir és que ací estigué un ésser humà, i va sentir, i va tindre la consciència d’existir i va tractar de conjurar el buit.
Per a això serveix la poesia. Per a conjurar el buit. Per a escriure l’atles temporal de cadascú, de cadascuna, i proposar-ho com un atles temporal disponible a l’empatia i la identificació i algú o alguna senta: que bé que algú o alguna va aconseguir nomenar això o això altre que també ha sentit.
Al llarg de la meua vida he tingut idees diferents i gairebé contradictòries del que és la poesia i per a què serveix, però potser eixa siga una resposta possible: per a fixar la percepció intensa i concreta d’una persona concreta desitjant un objecte, tractant de copsar la seua inaccessible imminència, tractant de nomenar allò que flueix a dintre mentre la vida passa, mentre la vida passa inserta en la història, amerada de paraules d’altres, d’ecos, de records i records de records, de memòria i esperança. Sí, també és explorar el límit del llenguatge, però per a això. Perquè el llenguatge ens travessa, i ens constitueix, i al mateix temps sentim que no pot dir la remor, l’himne gegant i estrany, que està més enllà i més avall i més ací. El límit del llenguatge com a límit de la significació pot ser el més profund però també el més banal. I això és una cosa que només aprens més tard. Crec -però de moment ho aventure com a hipòtesi, perquè encara no l’he acabat- que d’això parla Abans del vers, del mestre Jaume Pérez Montaner, editat per Edicions del Buc, d’això que està abans del vers i que queda ressonant quan s’arriba a trobar les paraules i el to. I aleshores tots els focs són el foc.
Però en el nostre cas no és només això. L’atles temporal d’Imma López Pavia no és només el seu atles, l’atles d’una dona escriptora, d’un individu que va pastant la seua vida en l’encreuament -o en les rutes paral·leles- amb la història. És també el d’una escriptora en valencià. I per això eixes paraules que dibuixen el mapa d’una biografia íntima són també -cada llibre en valencià ho és- un gest de rebel·lia llançat cap al futur i cap al pervindre, un gest de resistència. I la inscripció en la pedra de Pompeia, l’aportació concreta a la Biblioteca de Babel, el missatge en una botella surant en l’oceà del temps i de la història, el que diu és que ací hi és, hi va ser, un ésser humà, i sent, i té la consciència d’existir i tracta de conjurar el buit, i ho fa específicament en valencià. I aquest missatge existencial, aleshores, es localitza i ens nomena a tots i totes nosaltres, xicoteta comunitat insubmisa de persones que volen parlar, viure, fer literatura, reconéixer-se en els versos d’altre, en la nostra llengua.
