L’altre dia parlava a l’institut amb una col·lega sobre açò i allò. En un moment donat algú dels dos va al·ludir la qüestió dels drets de les persones de sexualitat no ordinària (em resistisc a usar allò de LGTBIetc., que em sembla un embarbussament) i la meua interlocutora va opinar que tot això ocupava massa espai en la conversa pública, que era ja un avorriment. Llavors jo vaig retrucar que no podia imaginar-me el que havia de ser nàixer amb un cos –amb un sexe biològic- i sentir la necessitat profunda i imperiosa de canviar-lo. Aleshores la meua col·lega va emmudir.
Vaig dir això perquè és realment el que pense. Sempre intente posar-me en la pell de les persones que viuen altres realitats o pensen de manera diferent a la meua. No té cap mèrit, en diuen empatia. Si en lloc de parlar de «la immigració», «el transsexualisme» o «l’homosexualitat» intentàrem posar-nos en la ment i en la pell d’un immigrant, d’un transsexual o d’un homosexual només així podríem arribar a comprendre alguna cosa. Òbviament són realitats molt diferents, però això no importa ara: el que importa és com les persones viuen aquestes realitats i si podem arribar a entendre-les.
Precisament en els últims anys he tingut dos alumnes transsexuals. L’un havia nascut xic i volia ser xica; l’altre havia nascut xica i volia ser xic. Cada un d’ells era fill de son pare i de sa mare i no s’assemblaven gens: el primer era tímid i reservat; el segon era alegre i expansiu. A la vida no hi ha regles, això és el primer que s’ha d’aprendre. I si te les volen aplicar, rebel·la’t.
Pensava en tot això llegint una autora que he descobert fa poc. Li diuen Camila Sosa Villada, és transsexual i és argentina. Al 2020, en plena pandèmia, va publicar una novel·la potent i llenguda, Las malas, que va ser aclamada de seguida internacionalment. Enguany ha tret Tesis sobre una domesticación (també en Tusquets), una narració brillant i poderosa que conta la història d’una actiu transsexual que es casa amb un home homosexual i adopta un fill. Sosa és l’ama d’un estil molt convincent, poètic de vegades, procaç en ocasions, eficaç sempre. La història que ens conta, la de «la pitjor travestí d’Argentina» (segons afirma), és humana i tendra, però també sarcàstica i cruel, si cal. No és un relat de travestís bons i no travestís roïns, sinó una peripècia humaníssima on la bondat i la maldat estan perfectament repartides, com el pa dels pobres.
Em pregunte, veient les coses que arriben de Sud-amèrica, si no estarem assistint a un altre boom de les seues lletres. No fa molt llegia, per exemple, La tarde que Bobby no bajó a jugar, de Mayra Montero. Montero és cubana, però fa molts anys que viu a Puerto Rico. El que conta en aquesta novel·la és un episodi real de la seua adolescència: amb catorze anys, va tindre una breu relació amb l’escaquista Bobby Fischer, de visita a l’Havana. Va passar la nit amb ell però ja no el va tornar a vore.
No, no estem davant d’una nova Vanessa Springora, l’autora de El consentiment. Springora hi narra la relació que va mantindre, d’adolescent, amb l’escriptor Gabriel Matzneff. Des de la publicació d’aquest llibre s’ha perseguit Matzneff (que es vantava de les seues proeses pederastes) i Springora ha estat considerada especialment valenta per exorcitzar aquell record que la turmenta en l’actualitat (però que va viure lliurement i plaenterament al seu moment).
Cap relació amb el llibre de Mayra Montero. Ella recorda amb una immensa felicitat i il·lusió aquella nit que Bobby Fischer la va desvirgar en una habitació de l’hotel Habana Libre. Després, amb els anys, va intentar tornar-se a posar en contacte amb ell, però va ser inútil. I ara rescata la seua memòria tendra i jovial en aquesta novel·la.
Què vol dir tot açò? Que cada vida és un món, que ens enganyen quan ens volen uniformitzar amb patrons regulars. Que jo soc jo i les circumstàncies són les circumstàncies. I punt.
