Resulta que els menuts, de tant en tant, es xuplen el dit, «fan la pipa», quan els assalta l’ansietat o es troben (o es pensen que es troben) en alguna dificultat. I la solució pot estar en vore i tallar la causa de l’ansietat o de la dificultat, consolar-lo, però no comminar-lo «lleva’t el dit/què fas?/això és caca!/o esbatussar-lo…» També els majors tenim, de vegades, alguna dificultat o problema; i ens ajudem d’algun remei a mà per tractar de superar-lo o controlar-lo: potser entrar en accessos de ràbia o de calma, rascar-nos, o cantar, o fumar, o… Els qui tenen les mans ocupades, com els mariners o els pintors…, fumaven amb pipa. Com el nostre home, Joaquim Sorolla.
Una pipa que, en un principi, era de fang o de porcellana, que va acabar sent de fusta (no es trenca, no es calfa…), i que en algun temps va ser instrument comú i compartit imprescindible per als qui parlaven llarga estona i feien tractes entre ells, com així indica l’expressió «la pipa de la pau», i que el nostre pintor gastava a bastament en la seua activitat professional perquè no podia portar-se a la boca els seus puros havans, ni estar assegut, quan pintava. Ell mesclava el blanc i el roig en els seus quadres, tenia i perseguia una idea en el seu cap, buscava la llum, sabia que estava fent una acció innovadora o revolucionària, cosa que l’exigia, que l’inquietava, que li creava desfici, i…
Resulta que, un bon dia, la Pipa de Sorolla va desaparéixer de la casa-museu de Sorolla, a Madrid, on es guardava. La van pispar. Sostreta de la sala III de la Casa Museo de Sorolla a Madrid, en 1993. De vegades, allò que té valor, o que ens estimem, o que ens serveix d’alguna referència o estímul, desapareix… Uns quinze anys després, a València, no sabem si en compensació o en desagravi, s’edificarà l’estació d’AVE anomenada Joaquim Sorolla.
Relacionar Sorolla i les vies de tren és un gran repte. Ell amava el sol, la llum, les platges, la mar…; ara, el món modern el porta a altres escenaris: el tren. Vies, horta, camins, quan Sorolla, en els seus passejos i viatges deia que «l’horta valenciana tenia caràcter de jardí». Mar i jardí. I resulta que encara els valencians o l’Estat no hem ordenat o solucionat tot el que trenca eixa idea de jardí, com l’assumpte dels barrancs i els rius i l’aigua, contra les inundacions de l’Horta… o igualment contra les de la Ribera, o del Baix Segura o les d’Utiel i Chiva…; i, ja que parlem de vies, no hem solucionat tampoc el tren de via ampla per la costa Gandia/Alacant; o el Corredor Mediterrani (que fa temps, veges per on!, passa per Madrid); o el soterrament de les vies a Alacant, a Alfafar…, ni… Tot açò, encara per fer, porta problemes i endarreriment. Inqualificable. Alguns diuen si és conseqüència d’una actitud maliciosa; d’altres, si és incompetència pura i manifesta. Impensable per a Joaquim Sorolla en els seus passejos i viatges, capficat com estava en els seus problemes del color, tot creient que l’horta, el paisatge, era un jardí; inimaginable que poguera no ser realitat. Potser li haguera caigut la paleta de les mans; i la pipa, de la boca. Inimaginable i inconsolable. Pobret!… Pobrets, tots…
