Vivim temps distòpics. La recent sentència del Tribunal Constitucional n’és un exemple més. Un atemptat més a la democràcia perpetrat pel màxim òrgan encarregat de defendre-la a través d’una Constitució pervertida per la relació entre el poder econòmic i polític. I nosaltres, ciutadans i ciutadanes lliures, ens indignem, a tot estirar una setmana, per a immediatament després continuar amb la nostra vida distòpica, conscients que no hi ha res a fer, i que val més viure en la inòpia i en el miratge d’una vida millor que viure en la indignació perpètua. I així anem fent. O millor dit, anem deixant que facen.
Montesquieu deia que «tota persona que té poder s’inclina per a abusar del mateix fins que troba límits. Perquè no es puga abusar d’aquest fa falta que per la disposició de les coses, el poder detinga el poder». I així va proposar distribuir els tres poders entre diferents òrgans, i va nàixer el que coneixem com divisió de poders, que forma una de les característiques més importants que ha de tindre una democràcia plena i avançada. La nostra Constitució no al·ludeix expressament en cap dels seus articles a la separació de poders, però intenta veladament fer-ne referència quan en la regulació dels mateixos els atorga diferents funcions. Malgrat aquest intent, el que hi ha és més bé una divisió de funcions, no una absoluta separació de poders, entesa aquesta d’una forma montesquiuenca. Per tant, podem dir que no existeix una independència judicial en quant hi ha ingerència política en el nomenament dels màxims òrgans de la judicatura de l’Estat espanyol: el Consell del Poder Judicial i el Tribunal Constitucional. Perquè hi haja una defensa de la legalitat, els jutges i les jutgesses han d’estar lliures d’ingerències polítiques i econòmiques. Si no hi ha independència judicial difícilment hi haurà separació de poders.
Però és que, a més, en un sistema capitalista com l’actual és impossible aquesta separació de poders en tant que els poders fàctics necessiten perpetuar les seues condicions econòmiques i socials, i així ambdues forces, política i econòmica, es cuiden i promocionen, perquè es necessiten l’una a l’altra. D’aquesta manera podem entendre un poc més el que ha passat en l’última, i polèmica, sentència del Tribunal Constitucional. Tan senzill com això. Hi ha una majoria conservadora per dos membres, el mandat dels quals fa quatre anys que està, ni més ni menys, caducat. Per cert, un fet també inconstitucional si tenim en compte l’article 159.3 de la CE. Però, a qui afavoreix aquesta circumstància? Doncs als partits més conservadors i ultraconservadors; PP i VOX, aquest últim obertament franquista, que segueixen mantenint la majoria. I així, els seus amiguitos del alma i els yonkis del dinero no veuran perillar els seus interessos, quan, veges tu a saber, necessiten el seu ajut.
Però, no ho oblidem, no és la primera vegada que ha passat. Una cosa semblant va succeir amb l’1-O a Catalunya, quan, després que el Govern de la Generalitat de Catalunya aprovara la celebració d’una consulta simbòlica, el Tribunal Constitucional suspenia en aproximadament 24 hores la normativa que permetia aquella consulta, provocant una de les repressions policials més fortes a l’Estat espanyol en període democràtic, i la posterior aplicació de l’article 155 i detenció de part dels membres del govern i de la societat civil (el cas dels Jordis), així com l’exili de molts altres, per delicte de sedició. Tot un despropòsit.
Començava dient que vivíem temps distòpics. Entre la pandèmia i la cada vegada més malaguanyada democràcia anem arrere en qüestió de drets socials, polítics i jurídics, i això fa que, amb perspectiva històrica, quan ens aturem a repensar-nos, ens veiem en eixa distopia. Aquella mal anomenada transició pacífica, modèlica per a alguns, no ha fet sinó frenar la conformació d’un estat plenament democràtic, entés com una societat lliure d’opressió, en totes les seues formes, on el poble, lliurement i amb totes les condiciones per exercir la seua llibertat, escull el seu destí. Perquè, i encara el 2022, com deien Marx i Engels «el poder polític no és, en rigor, més que el poder organitzat d’una classe per a l’opressió de l’altra». I així ens ho fan saber, dia rere dia, sentència rere sentència.
