Treure la Terra de la seua immobilitat i llençar-la a voltar com un planeta més, necessitava una millor comprensió de les ciències del moviment. Entre els arguments que apuntalaven el geocentrisme, al segle XVII, hi havia l’autoritat d’Aristòtil i la literalitat de la Bíblia (Josué demana Jehovà que el Sol es detingués. Vegeu «L’actitud científica»). També hi havia els arguments físics, segons els quals el comportament dels objectes que estan sobre la superfície de la Terra és incompatible amb una Terra en moviment. En De Revolutionibus (1543), Nicolau Copèrnic dedica unes poques pàgines a descriure’ls i apuntar possibles solucions. Les aus i els núvols, diuen els aristotèlics, es veurien arrossegats cap a l’Oest a causa de la rotació de la Terra cap a l’Est, i el moviment de caiguda lliure no seguiria la vertical. Copèrnic argumenta en contra apuntant, correctament, que veiem caure els cossos en vertical perquè avancen amb la Terra (i amb nosaltres, que estem observant) al mateix temps que cauen. Albirà, així, els principis d’inèrcia i composició de moviments.
Aclarir el que Copèrnic ja discernia fou molt més costós. Calgueren els anys d’acurat estudi i rigorosa investigació que Galileo Galilei dedicà a desxifrar el moviment accelerat, el de caiguda i el dels projectils, iniciant un camí que el dugué a inaugurar una nova física. Isaac Newton llegí, en 1661, els Discursos sobre dues noves ciències de Galileu i arribà més lluny descodificant la relació entre els moviments i les forces: els principis de Newton que el nostre jovent estudia a escola. Nens i joves enraonen automàticament de forma aristotèlica quant a la relació entre forces i moviment. Per tal que enraonen newtonianament han d’estudiar els principis de Newton i aprendre a aplicar-los a una varietat de situacions. Molts ho aconsegueixen, però quan han passat exàmens i aprovat els cursos, massa sovint recauen. És per això que en les darreres dècades del segle passat s’encunyà el terme «física del sentit comú» en l’àmbit de la investigació en didàctica de les ciències experimentals.
La física del sentit comú
Infants i joves no arriben a escola amb el dipòsit de creences i idees buit. En qüestions on intervenen forces i moviments ja tenen concepcions prèvies adquirides amb les nombroses i repetides experiències que viuen des de petits. El baló es deté quan ha rodat una distància per terra després d’haver-lo xutat, també el cotxet després d’haver-lo impulsat, o un objecte llençat cap amunt (abans de tornar a caure). Un cotxe necessita un motor (la mà del nen si és de joguina) per tal de mantenir la velocitat… La reiteració de percepcions en una diversitat de situacions els confirma la noció que la força és la responsable del moviment. També la idea que la força d’un impuls es transmet de l’impulsor al cos, que la rep de forma passiva, una força que potser va gastant-se mentre dura el moviment. Altres preconcepcions identifiquen el pes com a causa que els cossos més pesants tarden menys temps en arribar al terra que els lleugers, quan es deixen caure des de la mateixa alçària, o reconeixen una força centrífuga que actua radialment sobre un cos en moviment circular…
La persistència de les preconcepcions
Aquestes són idees de sentit comú. En moltes persones estan tan arrelades que subsisteixen malgrat estudiar que la força no és la causa del moviment, que el pes dels cossos no determina el temps que tarden a arribar a terra, i que sobre un cos en moviment circular no actua una força cap a fora, sinó una de centrípeta cap al centre de rotació. Hi ha les excepcions, és clar. En qualsevol cas, les investigacions apunten que persisteix un significatiu percentatge de professors de ciències en actiu que arrosseguen preconcepcions alienes a la física newtoniana.
En aquest àmbit, els mètodes d’ensenyament fallen si actuem com si els nens foren dipòsits buits que cal anar omplint de continguts. Cercant remeis, a les darreres dècades del segle passat emergí internacionalment un moviment de renovació que posà el focus en la didàctica de les ciències experimentals. Ací, al País Valencià, comptà amb pioners com Daniel Gil, Carles Furió, Jordi Solbes o Jaime Carrascosa… D’altra banda, cal remarcar la importància que adquireix la història en l’estudi de les ciències. Conéixer les polèmiques del segle XVII en la gestació de la física que substituí la física aristotèlica, permet que els estudiants puguen veure les seues preconcepcions de sentit comú en el context d’aquelles controvèrsies, i potser contribueix a fer que els nou conceptes siguen més valorats i permanents.
La persistència del sentit comú interessadament modelat
La persistència de la física del sentit comú en la societat també ens assenyala que allò que aprenem per reiteració de la pròpia experiència, i que és repetidament reforçat en una varietat de situacions, pot persistir en el depòsit d’idees i creences irreflexives (o no prou reflexives), malgrat la informació que rebem en la seua contra obtinguda amb més rigor, cura i precisió.
Provem d’extrapolar l’enunciat anterior. Potser podrem entendre la persistència de moltes idees i la dificultat de qüestionar-les o discutir-les. En el context que propose, l’experiència és la que deriva d’estar subjugats a la reiteració amb què els mitjans de comunicació de masses –on els polítics i creadors d’opinió, guardians del sistema, gaudeixen de màxim altaveu–, la indústria de l’entreteniment, o la factoria publicitària, propaguen els missatges modeladors del sentit comú que protegeix els interessos entre bastidors. Missatges que són en gran manera confirmats repetidament pel funcionament del sistema econòmic i social en què viu la humanitat. Aleshores, la resignació dels desafavorits i la satisfacció dels beneficiats, potents modeladors del sentit comú, s’hi afegeixen al guió. La indiferència convergeix sumant-se a l’equació.
En «El que és ha de ser. La construcció del consentiment» en vaig llistar alguns d’aquests missatges.
«El sistema econòmic hegemònic és el sistema econòmic, no cal explorar-ne altres»
«La confiança cega amb la tecnologia»
«El clima està canviant (evitant citar la causa humana que hui en dia hi concorre)»
«Els extrems es toquen»
Tindrem ocasió de llistar-ne i comentar-ne més.
