Conta una anècdota que un vicerector d’una universitat nord-americana es queixava al cap del departament de Física de la manera següent:
«¿Per què els físics sempre necessiteu tants diners per a laboratoris i experiments? ¿Per què no podeu ser com els del departament de Matemàtiques? Els matemàtics només necessiten diners per a llapisseres, paper i papereres. O inclús millor. ¿Per què no podeu ser com els del departament de Filosofia? L’únic que necessiten ells són llapisseres i paper».
Òbviament, esta anècdota suposa una broma mordaç contra els filòsofs que, moltes voltes, manquen del rigor propi dels matemàtics. Les matemàtiques i la lògica constituïxen una recerca meticulosa de la veritat, ja que cada nova proposició s’ha de provar implacablement mitjançant la corresponent demostració i, si no és el cas, queda categòricament refutada. En canvi, en els àmbits de la religió, de la política i de la societat; assumptes sobre els quals qualsevol persona es considera capacitada per a opinar, solen créixer com a fongs descompassats les idees més estrafolàries i destarifades. Això passa perquè l’avanç de la lògica formal o de la física no necessiten el suport de les multituds enfervorides, sinó el treball meticulós, constant i tranquil de persones molt preparades. L’investigador que no fa bé la seua faena o que proposa idees manicomials queda en evidència ben prompte i ha de rectificar o passar a dedicar-se a altres menesters no tan exigents com perorar sobre el sexe dels àngels. Per contra, si eixim fora de l’àmbit de les ciències «dures» i ens endinsem en el de les ciències humanes i socials, sembla que, moltes vegades, no hi ha idea, per molt destrellatada que siga, que no suscite un aplaudiment fervorós del públic i la consegüent subvenció d’alguna corporació o organisme governamental, autonòmic o municipal. La nostra vida actual està plena d’exemples d’això que estic dient, no cal que hi aprofundim més: intelligenti pauca…
Quan jo estudiava la carrera de Dret, el descobriment que la paraula llatina sententia també significava «parer», «opinió» i «desig» em va portar a sospitar de qualsevol pretensió de cientificitat mínimament seriosa d’allò que els meus professors anomenaven pomposament la ciencia jurídica. A partir d’aquell moment, per a mi, el dret fou sobretot el llenguatge a través del qual es manifestava el poder polític constituït de conformitat amb els gustos i colors predominants en cada moment. Però, està clar, el poder i la veritat no sempre caminen agarradets de la mà i, al remat, u ha de triar quina d’eixes dos coses s’estima més. També dubte molt que la mateixa ciència econòmica, a pesar del riquíssim utillatge matemàtic de què fa ostentació, constituïsca una ciència en el mateix sentit en què ho són la lògica, les matemàtiques i les ciències empíriques i naturals. La concessió dels Premis Nobel d’Economia per la Reial Acadèmia Sueca de les Ciències em resulta quasi tan sospitosa i arbitrària com la dels Premis Nobel de Literatura. De més a més, l’estatus científic de la ciència econòmica em sembla estar més prop del de la sociologia o de la política que no del de la química, ja que la seua fiabilitat a l’hora de predir amb certesa el futur està tan acreditada com la del sèptim duc de Medina Sidonía, el qual tingué l’incert honor de comandar el destí de l’Armada Invencible. Hi ha economistes que afirmen, en un atac de sinceritat quasi suïcida, que els economistes només servixen per justificar l’statu quo, mentres que altres no s’amaguen de dir, irònicament i entre dents, que, «no obstant això, prediuen molt bé els esdeveniments passats». Eixa deu ser la raó per la qual els economistes més entenimentats es neguen rotundament a fer prediccions.
Comptat i debatut, vullc dir amb tot açò que els cultivadors de les humanitats i de les ciències socials faríem bé de tindre molt en compte que la temptació de la nostra imaginació i de les nostres falòries personals és molt intensa i que la vida política i social del nostre país no hauria d’estar dominada per cap fanatisme ni per cap classe d’intolerància neopuritana i sectària. Com deia el nostre Josep Pla: ja som prou majorets per a saber on conduïxen les posicions delirants i les collonades.
