Ja tenim la proposta del govern espanyol sobre la quitança del deute autonòmic. Com no podíem esperar altra cosa d’un govern castellà (com històricament sempre ha passat i sempre passarà) hem rebut un nou insult que ens condemna econòmicament a un empobriment encara més accelerat, obligats a dedicar els nostres necessaris diners a pagar a Madrid pel cost que té que ens paguen menys del mínim…
No només han perdut una oportunitat única per desfer una injustícia històrica. Han ignorat, una vegada més, les necessitats reals del nostre poble. Ens condemnen a seguir pagant quantitats desorbitades, fruit exclusiu del maltractament que ells mateixos ens infligeixen. És que damunt ho fan obligats pels compromisos amb Esquerra Republicana, no per les nostres necessitats, i ho fan amb una fórmula que ningú comprèn, però que evidentment està cuinada fins a l’extenuació per afavorir el territori de la ministra i castigar els territoris mediterranis respecte a la resta (com sempre han fet i com sempre faran els governs castellans, tots, independentment de considerar-se de dretes o esquerres).
L’insult és encara més greu perquè les quantitats demostren que els diners que està disposat a assumir l’Estat eren sobradament suficients per llevar-nos del damunt una injustícia que ens ofega (mai millor dit) però que lliurement decideixen no fer-ho. Aquest és el cost que els valencians confiem majoritàriament en partits castellans que tenen la seu a Madrid: sempre, sempre, sempre perdem. En el moment en què més falta ens feia, en el moment en què més dany ens pot fer, ací tenim una nova «dana» cuinada, com tot el que ens perjudica, en un despatx de Madrid.
Em resulta especialment cridaner com la majoria dels valencians són escèptics a la unió de balears, catalans i valencians, però Madrid sí que té un terror tangible a eixa possibilitat fins al punt que les decisions importants sempre busquen allunyar eixa opció, tres segles després, tossudament, com si anàrem a fer efectiva eixa unió demà mateix. I amb eixa tossudesa no deixen de pintar una vegada i una altra dos «territoris» (el castellà i el mediterrani) i fer viable la unió per la via dels seus propis fets.
Tan espanyols es consideren la majoria dels valencians com no espanyols ens consideren els que manen en Madrid. No és una opinió, és un fet que la realitat no deixa de recordar-nos si volem mirar. Les últimes vegades: la dana i la condonació del deute. Però en vindran més. Mentrestant, Madrid continua decidint per nosaltres i ens condemna a la submissió econòmica. Quan decidirem els valencians que ja n’hi ha prou? Quan direm que no volem seguir emmordassats? La resposta no arribarà de Madrid, només pot venir de nosaltres.
