La gran pel·li de Romero passa per ser una crítica social desfermada del capitalisme segons Zelik al seu llibre Zombis del capital. La nit del 23J, de sobte, van començar a aparéixer zombis de la política, polítics políticament morts, per a entendre’ns.
El primer zombi era gallec, un tal Feijóo quan era viu, i que a crits d’Ayuso, va anar diluint-se en la boirina d’una nit d’estiu. El segon zombi, que feia por, era el guerrer Abascal, abrandat mercenari dels terços de Flandes, convertit en un zombi musculat i ridícul. Tots dos zombis caminaran un temps entre els vius, fins que aquells que subjecten les cordes que els fan titelles els deixen caure.
Un altre zombi, aquest «més nostre», era el Rufian, que en vida ens recordava «los amigos atorrantes» de Serrat, i ara proclamant uns resultats històrics d’ERC després de perdre 400.000 vots passava a millor vida després d’haver convertit l’independentisme d’esquerra en una caricatura sense gens de gràcia. També hi va haver zombis dones, que en açò dels morts vivents tot és molt democràtic, i així la Ione Belarra, se n’anava en veure les enquestes, i tornava en veure els «bons» resultats de la UTE-Sumar; en fi, una zombi que caminarà a l’ombra de Yolanda Díaz durant el que dure la legislatura.
Alguns van morir directament, sense tenir l’oportunitat d’esdevenir zombis, i així els xicots i xicotes de la CUP passaven directament a millor vida.
Mentre tota aquesta colla entrava en el cel líquid dels zombis, al nostre País, Oriol Junqueras ascendia als cels i Carlos Mazón recent estrenat president de la Generalitat del sud, esdevenia un zombi, car ell, i la seua precipitació per pactar amb el feixisme, ha sigut, crec, la principal causa de la derrota del seu partit. Quant de temps passarà fins que els estrategs del PP s’adonen que ha estat el fet de negociar amb un maltractador, prohibir llibres, o festejar la mort posant un «matador» com a conseller de Cultura, junt amb l’estultícia del seu líder «nacional», els responsables de no assolir les expectatives? Tot sonava, i sona, massa a nazisme (crema de llibres, cultura de la mort), i a violència masclista. Per primera vegada el País Valencià va estar present en una campanya espanyola, i no va ser precisament per tractar els nostres problemes.
El que ens du a un altre zombi, feia pena, vore traspassar Baldoví al món dels morts vivents, tot cofoi d’haver «duplicat» la presència a Madrid, oblidant que segur, segur, segur que tindrien grup parlamentari, i valencianitzarien Espanya. En fi, cap a la irrellevància política i havent d’aixecar la mà perquè la mestra Yolanda els done permís per parlar. Una pregunta, deixareu de fer president Sánchez si no signa un canvi del model de finançament? I mentrestant Mulet es queda sense ser senador per aritmètica interna, el principi de la fi de Compromís?
Una nit interessant que l’únic dubte que ens deixa és si votarem menjant-nos el torró de Nadal, o JuntsXCat, amb una reedició del peix al cove, permetrà que Sánchez torne a governar, ara ja amb la seua política repressiva envers Catalunya i la política de pactes, sancionada per les urnes.
