Quan al món existien els duels hi havia menys individus frustrats però més morts absurdes. Durant una època vasta i llunyana, els russos pareixien fabricats per participar, almenys una vegada a la vida, en un duel. Puixkhin, l’autor de l’inoblidable Eugeni Oneguin, va morir al duel número vint-i-nou en què es dignava a comparèixer. Es podria dir que va ser un home afortunat: la sort li va somriure vint-i-vuit vegades. La moda entre els cavallers d’aquell temps era salvar l’honor davant de qualsevol ofensa. I estem temptats a creure que s’ofenien per qualsevol motiu, fins i tot per l’amor d’alguna dona que feia temps que els ignorava. La cosa ens pot parèixer capritxosa, irada, i fins i tot un pèl fantasiosa, nostàlgica, però era un succés ben seriós. De fet, per tal de no parèixer una divertida negligència, els senyors honorables d’aquell temps van establir un protocol, una espècie de coartada professional: els protagonistes acudien amb padrins i amb les respectives pistoles (algunes amb noms tan innocents que ara ens dibuixen un somriure: «la vídua feliç», «el terror de la boira», o «somni breu»), i llançaven una moneda a l’aire que, segons la impenetrable fortuna, designava el responsable del primer tret. La resta és història: aguantant la respiració comptaven passos i es giraven, després intercanviaven una mirada espantada o elegant o, com tant els agradava, plena d’orgull! abans de l’inevitable. Moltes vegades, i en contra de la llegenda romàntica, el ritu no esdevenia funest: les dos parts acordaven una satisfacció considerada com a salvaguarda de l’honor. Aquest gest magnànim materialitzava l’alleujament dels implicats però la decepció dels padrins. Hi va haver algun duel a València? ¿Podem imaginar dos senyors creuant les portes dels Serrans i prop del riu famèlic, on els ramats s’abeuraven les temporades en què l’aigua no es desbordava, lluny de la mirada pública i a recer d’una parcel·la mínima de camps, trencar el silenci d’un cel blau que esperava el repic de les tres-centes campanes i no l’esclat de dos pistoles rovellades? Podem imaginar-ho? Comptem amb algun ciutadà caigut entre uns dacsars després de l’intercanvi d’una ràfega de plom?
Això fou l’esperit d’una altra època i els ideals d’una altra gent. Ara vivim sota l’imperi de la burocràcia i quan la gent tenim alguna desavinença pel carrer ens oblidem de tota pretensió solemne. L’orgull se salvaguarda a base d’insults infantils o cares còsmicament menyspreatives. La batalla dialèctica l’acostumen a guanyar els decidits, els espontanis, també els més maleducats. La resta es consola com pot. Moltes vegades, mancat de l’ímpetu salvatge que l’ocasió reclama, em console, una vegada recobrat l’aplom i havent meditat totes les fantàstiques respostes que no han vingut a salvar-me en el moment precís, recordant els versos que el gran mestre Enric Iborra ens llegia tot convidant-nos a no oblidar-los mai. Són unes paraules del Dant, aquell home que es va recordar de cadascun dels seus enemics. Així castigava uns covards que agonitzaven a l’infern: «non ragioniam di lor, ma guarda e passa», que Joan Francesc Mira ha traduït així: «però no parlem d’ells, mira’ls i passa». Dant no perdonava els indecisos que passen per la vida sense honor ni infàmia, i recomanava d’ignorar olímpicament les calúmnies que murmuren. Potser no cal arribar a un extrem tan inflamable, però hi ha situacions on no caben les vacil·lacions. I els valencians hi estem acostumats, com els britànics a la pluja. Per això els illencs tenen el paraigües i nosaltres… Què tenim nosaltres? Paciència?
Avui llegia uns contes de Voltaire, un dels quals, en la traducció de Joan-Lluís Lluís, comença així: «Disposar de dos ulls no ens fa millors; el primer ens serveix per veure les coses bones de la vida, i el segon, les coses dolentes. Si molta gent té el mal costum de tancar el primer, gairebé ningú no tanca el segon; per això tanta gent s’estimaria més ser cega que veure tot el que veu». Animat per aquestes narracions que tenen la virtut de contagiar el bon humor, he eixit al carrer disposat a veure-ho tot amb aquell ull amb què ens mirem les coses bones de la vida. He visitat uns amics que acaben d’obrir un establiment de menjars al carrer Llinares, número 8, gairebé apegat a un tram de l’Avinguda Pérez Galdós. Allioli es diu. Quedeu-vos amb el nom si voleu menjar bé i a bon preu. David, que s’encarrega de servir les delícies que preparen el xef Morera i l’equip, m’ha regalat per al camí una croqueta de pernil cremosa, saborosa, rotunda. Ja prop del barri on visc m’he aturat a un quiosc a replegar un paquet que contenia dos reculls de microcontes de Sergi Cambrils: Tropocientas trompas i Autorretrato ilustrado de un bohemio. La regenta, atrinxerada al fons d’una taula altíssima, ha escampat una mirada sibil·lina quan li he dit «bon dia». Feia l’aspecte fatigat propi d’una jornada laboral que s’allarga inevitablement, així que he tirat al dret: «Vinc a recollir el següent paquet». Mentre acostava la banda magnètica al lector, i després d’adreçar-me una segona mirada ambigua, que ja no sabia com interpretar, si de cansament o de recel, ha decidit articular unes paraules: «Si vas a Burgos también hablas en valenciano?». «No senyora, a Burgos parlaria en castellà». La senyora no ha quedat satisfeta amb la resposta i les faccions han pres un matís de vivacitat incipient: «Entonces si aquí yo te hablo en castellano porque me hablas en valenciano?». «Per la mateixa raó que a Burgos et parlaria castellà, ací, sempre que m’entengues, et parlaré en valencià». La senyora, molt decebuda amb les respostes que li estava donant, ha decidit que la situació exigia un comentari apreciatiu sobre la meua persona: «Pues mira lo que te voy a decir. Eres un maleducado y un xenofóbico (paraula moderníssima que encara no han replegat els diccionaris, però que he trobat convenient d’interpretar com a “xenófobo”)». Ha aprofitat el meu instant de dubte per concloure: «Si hablas valenciano ya te digo que aquí no tienes que volver». He agarrat el paquet: «No em tornarà a vore per ací, li ho assegure». Mentre tancava la porta de l’establiment encara sentia un xiuxiueig brut i eixa brillantor fanàtica dels ulls castigant la meua esquena. En fi, no siguem males persones. La dona segurament ha sentit la necessitat d’iniciar el decreixement econòmic que alguns experts vaticinen com a necessari de cara a l’emergència climàtica espantant un candidat a client. Però hi ha dies que aquells que volem viure parlant en valencià –a València, veges tu! – amb plena normalitat, agrairíem a aquells que actuen com la senyora una mica de respecte, o, si menys no, de discreció. Abans parlàvem dels anglesos i dels seus paraigües, i de la nostra paciència. La paciència, ja saben vostés, pressuposa patiment. Algú dirà: per sobre dels núvols mai no plou. D’acord. Però molts volem viure amb els peus a terra, com les persones de Burgos. I si és possible sense greuges impertinents, que ja no és temps de duels.
