Ho explicarem des de la traducció per si s’entén més bé. La traducció és la llengua d’Europa. Aquesta idea d’Umberto Eco, que ara fa deu anys que va morir, és molt noble, a més de certa. Ser europeu, per tant, és parlar aquesta llengua. Si els valencians volem formar part d’aquest club des de l’àmbit de la cultura, necessitem que la nostra producció literària es fonamente no només en una sèrie d’obres en llengua pròpia i de qualitat, sinó també en un bagatge de traduccions homologable. Passa, però, que si intentem fer aquest esforç tots sols, sense les aportacions dels germans catalans i balears, es torna a fer palès que anem coixos. No perquè no tinguem les mans i els ulls de bons traductors, sinó perquè també ací la mata de jonc és una metàfora que funciona, o la de la pinya que aguanta la torre humana.
Llegir la literatura del món traduïda a la llengua pròpia ajuda a conformar el marc mental cultural dels individus. Això és clau per als escriptors, però també per als lectors. Per tant, tot i que és meravellós que tinguem a l’abast el rebost immens de traduccions de textos d’arreu al castellà, convé que en la mesura del possible ens esforcem a anostrar la literatura i el pensament universals sense intermediaris.
Si heu llegit Edgar Allan Poe en castellà, potser ha estat en la versió de Julio Cortázar, una de les plomes més brillants del segle xx, nascut a milers de quilòmetres d’aqueix centre del món anomenat Madrid. Si l’heu llegit en valencià, és possible que haja estat en la versió de Carles Riba, un poeta i traductor excel·lent, nascut a tres-cents cinquanta quilòmetres de València, dalt o baix. Ja ho sé que la distància en quilòmetres no és rellevant. Doncs això.
Per cert, Carles Riba va formar part d’un projecte que encara dura, el de la Bernat Metge, que es va proposar fer parlar en català els clàssics grecs i llatins. La nostra llengua literària no tindria la força, la plasticitat, la riquesa, la lleugeresa que puga tindre ara per ara sense aquesta tasca titànica. Renunciar a tot aquest material per un suposat autonomisme o particularisme em sembla empobridor.
¿Estic dient que sense l’aportació catalana els valencians no tenim traducció? No. I és un no rotund. Les aportacions valencianes, com deu saber qualsevol lector més o menys informat, són cabdals: Joan Fuster (ja ha eixit la rata, sí, quina mania li tenen encara després de tants anys de mort) va traduir bastant literatura francesa (per exemple, L’estranger, de Camus); Joan Francesc Mira és un tità que ha fet parlar en la nostra llengua Dant, Homer i els evangelistes, a més d’Erri de Luca i altres autors contemporanis; mentre que Mikel de Epalza es va encarregar de l’Alcorà, des d’Alacant; Vicent Alonso ha fet el mateix amb tot Montaigne (l’última aportació: el Diari de viatge i les Cartes, publicats en Adesiara en un sol volum); Anna Montero, Teresa Pascual i Isabel Robles han publicat poetes imprescindibles com Aimée Cesaire, Ingeborg Bachman o Ana Hatherly; Joan Navarro és el torsimany de Pasolini, Marinetti i Montale (aquest amb Octavi Monsonís); Salvador Company i Anna Torcal han incorporat, entre altres, el divertidíssim Stefano Benni, i un llarg etcètera. No em pose a la llista, perquè al seu costat em faig xicotet, i ja em deixe un cabàs de noms molt més importants que el meu.
També hi ha editorials valencianes que han destacat per crear col·leccions en què es publicaven i es publiquen bones traduccions. És remarcable l’esforç que han fet segells públics com el del Magnànim, sobretot durant la dècada dels huitanta, però també en els anys de la florida etapa política immediatament anterior a l’actual, i el de la Universitat de València (la col·lecció «Breviaris» és una joia imprescindible). Igualment, es poden posar d’exemple (i no puc ser exhaustiu, que no s’enfade ningú, per favor) les traduccions de narrativa de Bromera (sense oblidar que la col·lecció de poesia, als inicis, va incorporar, entre d’altres autors, Pavese, Pasolini, Bassani i Quasimodo, tots en versió de Josep Ballester), i les versions d’assaig històric de novel·la contemporània d’Afers. També cal destacar el bon ull que tenen a Sembra Llibres per a la literatura juvenil traduïda i a Andana per a la infantil.
És clar que tenim múscul traductor, però si tota aquesta tasca anteriorment citada la sumem a la faena dels Carles Riba (Homer i altres clàssics, Kavafis, etc.), Maria Antònia Oliver (Moby Dick, i quin Moby Dick!), Joaquim Mallafré (l’Ulisses i tota la resta); Francesc Parcerisas (d’Ezra Pound i Seamus Heaney a Tolkien, que ara lligen els meus fills); Anna Casassas (no sé per on començar, però diguem que Claudio Magris, Jean Echenoz i Els tres mosqueters); Jaume C. Pons Alorda («Oh, capità, el meu capità!»); Dolors Udina (des de Virginia Woolf a Ali Smith, passant per Mireille Gansel i tants altres) i Toni Clapés (Valery, Jacottet, i la literatura quebequesa); Xavier Farré (Herbert, Zagajewsky, Tokarczuk, etc); Miquel Cabal, Xènia Dyakonova i Arnau Barios i tots els traductors de literatura russa que tenim i hem tingut, des d’Andreu Nin ençà; Albert Nolla i Jordi Mas, que ens apropen la literatura japonesa; Carolina Moreno, que va publicar el seu Tranströmer a Perifèric, o, ja que hem parlat de Pasolini, Eloi Creus i Adrià Martín, que ara l’han traduït del furlà. Una altra vegada, que no s’enfade ningú, la llista és incompleta i injusta per definició (la revista digital Visat, del PEN Català, dona fe de molts més traductors literaris d’ara i d’abans).
El que vull dir és que la concepció autonomista, retallada, de la cultura, fins i tot quan puga tindre bones intencions, a banda de falsa, és estratègicament un atzucac. Això de la llengua i la cultura cal que siga un treball en equip, un sumar forces (com la mandanga de la unitat de l’esquerra, però ben fet) i qualsevol intent de convèncer-nos que sols ens anirà més bé o és una trampa o és una ingenuïtat, val més que fem pinya, com una muixeranga o un castell i que els més xicotets caminen sobre els muscles dels més grans, hagen nascut on hagen nascut, però que parlen la llengua d’Europa.
