Aquesta crisi de la DANA està tenint derivades insospitades. Un dels primers vídeos que van circular per les xarxes al poc de tindre lloc la barrancada mostrava un grup de veïns d’un dels pobles afectats entonant –supose que espontàniament- l’Himne Oficial de la Comunitat Valenciana. La veritat és que resultava d’un ridícul sublim veure gent que ho acabava de perdre tot cantant allò del «Per a ofrenar noves glòries a Espanya». Sincerament, quan ho vaig sentir, se’m va glaçar la sang a les venes. ¿Acabaven de morir més de dos-centes persones, huitanta pobles havien quedat arrasats, un milió de ciutadans es veien directament o indirectament afectats i tot el que se’ls ocorria a alguns era «ofrenar noves glòries a Espanya»?
Semblava el pitjor malson, la constatació definitiva que els valencians no teníem remei, que mereixíem tot el que ens passara o ens havia passat com a mínim des dels Decrets de Nova Planta. Però no. Va ser només un instant, una anècdota sense continuïtat, una ventositat pudenta de la Història. De seguida el que va ressonar a tots els pobles va ser la Muixeranga, aquesta música terrible, emotiva, digníssima, que els veïns d’Algemesí entonen quan les torres humanes apunten cap al cel, cap a construir i reconstruir. Unes notes que posaven els pèls de punta quan sonaven a les nits de Picanya, de Paiporta o d’Aldaia, entre cadàvers, entre l’anorreament més absolut.
Vull que entengueu el que dic. Potser el meu text té algun valor si sabéreu que ho diu un tipus que no creu en cap himne, ni en cap bandera, ni en cap martingala nacionalitària. Si té valor, és aquest.
Fins i tot À punt, que disfruta dels últims dies de llibertat abans que Mazón –morir matant, en diuen- nomene la nova direcció i s’acabe la informació verídica i arran de poble, no va tindre més remei que fer-se eco d’eixes notes agudes de dolçaina ressonant en la nit llòbrega de l’Horta Sud. Perquè Mazón, això ja ho sabeu, ja no va a El Ventorro –el podrien reconèixer en entrar o en eixir i provocar un magnicidi-, però ara, que dina i sopa al búnker del Palau, té el cabet en la faena. Segueix governant. Ha nomenat un militar doblant-li el sou –Roma sí que paga traïdors- per a què li servisca de trinxera. Acaba d’aprovar amb Vox que es podran construir hotels a només 200 metres de la mar (quina oportunitat de negoci!), té un conseller d’Educació que continua amb els seus plans per a esborrar la llengua del país dels mapes… i acarona ja la idea d’ocupar À punt per a què no parlen malament d’ell. I per a què el traguen, com exigia el seu mentor Zaplana, sempre pel costat bo de la cara.
El problema de la cara de Mazón. Li queda algun costat realment bo? Molts pàmpols s’haurà de col·locar per a esborrar tant de fang. Els qui ja tenim alguna edat recordem perfectament què era Canal 9 en l’època de Zaplana, de Camps, d’Olivas i d’altres doctors horroris causa. Allà on arriba al poder el PP, el primer que fa és controlar la televisió pública. Ho van fer a Galícia, a Madrid, a València… I caldrà recordar una de les primeres mesures de Rajoy en 2012: eliminar el nomenament del director de RTVE per dos terços del Parlament, com havia instituït Zapatero, per a poder col·locar un acòlit a dit.
Em direu que Pedro Sánchez ha continuat la pràctica de Rajoy. Home, els socialistes no poden ser idiotes en tot. Han captat el missatge. Amb tot el fatxam polític, mediàtic i judicial disparant a l’uníson contra el seu govern, ja em direu què poden fer. D’altra banda, ¿algú s’imagina Feijóo consensuant ara amb Sánchez la nova cúpula de RTVE per a ser votada amb majoria reforçada? Doncs això.
Disfruteu, per tant, dels últims moments de la Muixeranga a la tele pública. En serà esborrada, però no patiu: al cor de centenars de milers de valencians ja és l’únic himne del País Valencià. L’himne del fang, de la lluita contra la criminalitat política, dels morts, dels anorreats, dels desposseïts.
Un poc ja també, sí, el meu himne.
